Hi ha una part de mi que no surt als títols ni als certificats. Una part que no es pot resumir en una línia del currículum, però que em sosté tant com la formació i l’experiència. I és justament aquesta part la que vull compartir-te aquí, amb la mateixa naturalitat amb què deixaria un llibre obert a la taula o una tassa de te a mig beure.
Vaig créixer dins del món dels esplais, on vaig passar tota la infància i part de la joventut. Aquells espais van ser una escola de vincles, de comunitat i d’educació en valors que encara avui em travessa. El primer contacte amb la màgia del món infantil, de l’associacionisme, i els vincles solidaris. Més endavant, ja com a mare, vaig tornar a viure els esplais des d’un altre lloc, i vaig confirmar una intuïció: hi ha formes de fer xarxa que ens acompanyen tota la vida.
En paral·lel als meus estudis de psicologia, vaig fundar la meva pròpia marca de joieria artesanal: Olgart Artesania. Durant anys, vaig compaginar la universitat amb la creació de peces úniques i la participació en mercats i fires arreu de Catalunya. Va ser una etapa intensa i apassionada, en què la creativitat i l’ofici caminaven al costat de la teoria i la pràctica clínica. Les meves joies també van ser part del vestuario d’una sèrielas de tv3, i marxandatge oficial del Carnaval de Vilanova i la Festa Major.
La maternitat va arribar com una ventada i ho va moure tot. Va redimensionar el ritme, les prioritats i la disponibilitat. I, com passa a tantes mares, res del que havia après em servia del tot. Vaig haver de començar de nou, des d’un lloc molt més present, menys segur però més viu. Criar m’ha ensenyat a confiar més, a escoltar millor, a dubtar amb calma i a sostenir sense esperar res a canvi.
Amb el temps, vaig entendre que no podia estar a tot. La psicoteràpia va anar guanyant pes, i la joieria —que havia estat ofici i passió— va quedar com un espai íntim, una forma de tornar a mi a través del silenci i de les mans. Encara avui, quan puc, creo, pinto, dibuixo o model·lo. No per mostrar ni guanyar res, sinó per recarregar-me i omplir-me.
També trobo pau en la creativitat més física. M’agrada redissenyar espais, fer bricolatge, treballar amb fusta o ciment, pintar parets o angles impossibles. Tant em pots trobar pintant floretes diminutes amb aquarel·les com amb una serra tallant taulons. Crear amb les mans m’arrela. M’ajuda a pensar. I, sobretot, em recorda qui sóc quan no estic pendent de ser ningú.
Soc una persona activa i curiosa. M’agrada cuidar el meu cos i escoltar-lo amb atenció. Practico esport, faig ioga, intento cuidar la meva alimentació i els meus hàbits. No com una obligació, sinó com una manera de sostenir el dia a dia del cos que em sosté i espero que em sostingui molts anys. Entenc el cos com una eina essencial, però també com un reflex directe de la meva vida emocional, el que m’envia senyals d’avís quan alguna cosa al meu món intern no va bé. Amb els anys, he après a dialogar-hi millor i a donar-li espai, descans i respecte.
A més de la consulta, col·laboro activament amb el teixit associatiu i cultural de Vilanova i la Geltrú. No he deixat de fer-ho dedicant temps i esforç a entitats i associacions des que tinc us de raó. Actualment soc portant del Drac de Vilanova, i estic activa dins l’entitat Can pistraus. Una de les experiències més transformadores va ser ser Pabordessa de la Festa Major el 2022, un repte compartit amb un petit i potent equip, que ara son família. Organitzar una festa d’aquesta magnitud em va ensenyar a sostenir, confiar i liderar sense perdre l’alegria.
La música també m’acompanya. Toco el piano, la guitarra, la flauta, i de tant en tant grapejo la gralla, no tant com m’agradaria. M’agrada cantar, ballar, escoltar tot tipus de música i deixar que el so em travessi i em fagi vibrar.
Totes aquestes facetes no són afegits. Formen part de com entenc la vida, la relació i el fet d’acompanyar. Crec que una psicoterapeuta no només es forma a les aules o als llibres, sinó també als carrers, a les cuines, als escenaris, als mercats, a les matinades i a les estones de silenci.
Així sóc, una mica més enllà de la butaca.