Com establir límits educatius

Límits Educatius II

La diferència entre un infant feliç i obedient, i un infant infeliç i desobedient probablement recau en com posem els límits els adults, i com interpretem les seves necessitats.

Per poder educar sobretot necessitem eines que ens permetin que l’infant tingui un criteri propi. Que sigui adequat en el marc social en el que viu. A més a més que tingui en compte les seves necessitats i les dels altres. Si bé l’educació en valors recau en el sí de la família i l’entorn, hi ha certs aspectes a tenir en compte que facilitaran la responsabilitat i l’autonomia.

Els límits educatius s’entenen i s’accepten millor per part de l’infant si tenim en compte aquests 10 aspectes.

Objectivitat.

És freqüent escoltar en nosaltres mateixos i en altres pares expressions com ‘porta’t bé’, ‘sigues bo’, o ‘no et portis malament’. Els nostres fills ens entendran millor si assenyalem les normes d’una forma més concreta. Un límit ben especificat amb frases curtes i ordres precises sol ser clar per a un nen. ‘Parla baixet en una biblioteca’; ‘agafa la meva mà per creuar el carrer’ són alguns exemples de formes que poden augmentar substancialment la relació de complicitat amb el teu fill.

Oferir opcions.

En molts casos, podem donar als nostres fills una oportunitat limitada per decidir com complir les nostres ordres. La llibertat d’oportunitat fa que un nen senti una sensació de poder i control, reduint les resistències. També permet aprendre a triar i a assumir les pròpies tries. Per exemple: ‘És l’hora del bany. Et vols dutxar o prefereixes banyar-te?’. ‘És l’hora de vestir-se. Vols triar aquests pantalons blaus o aquests altres vermells?’ Aquesta també és una forma més fàcil i ràpida de arribar a acords permetent triar dins la norma. Alhora també l’estem ajudant a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que ell/a també pot ser partícip de les decisions que l’afecten.

Fermesa.

En qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, necessitem aplicar el límit amb fermesa. Per exemple: ‘no peguis a la teva germana’ o ‘no juguis amb el ganivet’ són una mostra d’això. Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós en el rostre. Els límits més suaus suposen que el nen té la opció d’obeir o no. Exemples de lleugers límits educatius: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?’; ‘Vine a casa ara, val?». La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills. Per ser ells mateixos ferms quan els calgui i per aturar situacions abusives, per fer-se valer… Per tant és important evitar la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes o sotrecs).

Accentua el positiu.

Els nens són més receptius en fer el que se’ls ordena quan reben reforços positius (“premiar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament). Algunes repressions directes com el ‘no’, diuen a un nen que és inacceptable la seva actuació. No obstant no explica quin comportament és l’apropiat. En general, és millor dir a un nen el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no ha de fer (“sobretot no cridis”). Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”

Allunya’t del conflicte.

Quan diem ‘vull que vagis al llit ara mateix’, estem creant una lluita de poder personal amb els nostres fills. Una bona estratègia és fer constar la regla d’una forma impersonal. Per exemple: ‘Són les 8, hora de ficar-se al llit’ i li ensenyes el rellotge. En aquest cas el nen pot disgustar-se amb el rellotge, però no amb el pare o mare. La norma no prové d’ell/a. Quan preveiem que costarà aturar l’activitat que estan fer, pot anar bé avisar amb antelació: ‘en cinc minuts hem d’apagar la tele’.

Explica el perquè.

Quan un infant entén el motiu d’una regla com una forma de prevenir situacions perilloses per a si mateix i per a uns altres, se sentirà més animat a obeir-la. D’aquesta manera, el millor quan s’aplica un límit, és explicar al nen perquè ha d’obeir. Entenent la raó, els nens poden desenvolupar empatia i valors interns de conducta o comportament. A més a més ajudem a crear la seva pròpia consciència. ‘No podem patinar per casa perquè molestem als veïns’.

Suggereix una alternativa.

Sempre que apliquis un límit al comportament d’un infant, intenta indicar una alternativa acceptable. Sonarà menys negatiu i el teu fill/a probablement se sentirà compensat/da. D’aquesta manera, pots dir: ‘aquest és el meu pintallavis i no és per pintar. Aquí tens un llapis i paper per pintar’. En oferir-li alternatives, li estàs ensenyant que els seus sentiments i desitjos són acceptables. Tot i que ha de canviar una mica la forma.

Fermesa en el compliment.

Una regla puntual és essencial per a una efectiva posada en pràctica del límit educatiu. Una rutina flexible (ficar-se al llit a les 8 una nit, a quarts de 10 la propera, i a les 9 una altra nit) convida a una resistència vers la norma. Es torna impossible de complir. Les rutines i regles importants en la família haurien de ser efectives dia rere dia, encara que estiguis cansat o indisposat. Si dónes al infant l’oportunitat de donar tombs a les seves regles, segurament també intentarà resistir’s-hi.

Desaprova la conducta, no al infant.

Deixa clar als teus fills que la teva desaprovació està relacionada amb el seu comportament i no va directament cap a ells. Abans de dir ‘que mentider ets’, hauríem de dir ‘no està be dir mentides’ (desaprovació de la conducta).

Controla les emocions.

Els investigadors assenyalen que quan els pares estan molt estressats i castiguen més seriosament. També són més propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els seus fills. Hi ha èpoques en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després preguntar amb tranquil·litat, ‘que ha passat aquí?’.

Amb uns límits educatius respectuosos, que tinguin en compte les necessitats de l’infant, les normes s’interioritzaran amb més facilitat, ja que la motivació per fer ‘les coses ben fetes’ augmentarà.

 

Olga Armengol, Psicòloga.

Els Límits Educatius. Per què calen?

Els Límits Educatius. Per què calen?

Haver de limitar la conducta dels infants no sempre ve de gust. Cal posar límits? Per què serveix posar límits als infants?

En moments d’incertesa i por a tots i totes ens agrada tenir una guia, poder intuir que hem de fer o per on podem tirar. En la infància, quan la personeta està en construcció, les emocions s’estan aprenent a gestionar, i les primeres frustracions es fan insuportables, uns límits coherents donen seguretat.

Un camí, una guia.

A l’hora de posar límits, i d’educar, tots i totes tenim uns coneixements previs: la manera com ens han educat a nosaltres mateixos.

 

Ara be, ens serveixen? Els comprem al 100%? O ens qüestionem de quina manera poder-los millorar?

La tasca d’educar la d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge.

Entren en joc els nostres fantasmes del passat, amb la nostra paternitat o maternitat ideal. Ens trobem amb la sensació de ser equilibristes caminant per una corda que oscil·la entre la permissivitat i l’autoritarisme, ser massa sobreprotector/a o ser un dictador/a. Un llistat sense fi de situacions que ens fan estar decidint constantment: l’estona davant de la tele, la quantitat de llaminadures, etc.

Un/a adult/a que no aconsegueix posar un límit amb fermesa i certa flexibilitat, probablement s’enfrontarà amb un nen insatisfet, les demandes del qual aniran en augment. No per un intent de «manipular», ni molt menys. Els infants no manipulen perquè encara no tenen la capacitat de posar-se en la pell de l’altre per a manipular el que pensa o fa. Per tant ho fan seguint els seus desitjos. Però cal cedir als seus desitjos?  Els desitjos sempre satisfets impliquen la mort del desig. Per això quan un desig no aconsegueix satisfer-se, el nen pot continuar desitjant (motivant-se).

El desig és «el motor de la vida».

Doncs, quina és la funció dels límits? Un límit…

  • Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.
  • Ofereix un ambient segur i confiable en el que podrà jugar, explorar i aprendre.
  • Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, i també dóna ordre al seu món i genera seguretat.
  • Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.
  • Permet al nen l’oportunitat de pensar, i de prendre la iniciativa i buscar solucions.
  • Protegeix al nen/a de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.
  • Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.
  • Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

 

Els nens i nenes, des de petits, aprenen normes i valors tractant de assemblar-se als adults amb els qui interactuen. La primera forma d’aprenentatge és per identificació. Es tracta mes que de prohibir, d’oferir models identificatius. Ser els seus models, els seus guies.

Així com els pares i mares defineixen les normes i pautes dins de l’àmbit familiar, també introdueixen als nens en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència. Ensenyen a pensar i tenir criteri propi, es a dir, a empatitzar amb les necessitats alienes, a tenir valors…

 

La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge per ambdues bandes.

Olga Armengol, Psicòloga.

Obrir whatsapp
1
Et puc ajudar?
Hola! En què et puc ajudar?