Les autolesions adolescents

Les autolesions dels adolescents no són un tema nou en les consultes de psicologia. Tot i això amb l’augment de les dificultats emocionals associades a la pandèmia pel Covid-19, també han augmentat les consultes per autolesions en adolescents. Aquests s’acostumen a tallar la pell amb objectes punxants o tallants a l’interior dels avantbraços de forma horitzontal, a l’interior de les cames, a la panxa, etc. No hi ha ideació suïcida, i l’objectiu no és arribar a la mort. Ho fan d’amagat dels seus familiars quasi sempre de la mateixa manera. Saben que és una conducta perillosa i inadequada, però tenen l’impuls de fer-ho i no ho poden deixar de fer. Normalment es desenvolupa un ritual secret i plaent que no acostumen a compartir, i només ho comparteixen amb els iguals. Les xarxes socials han permés compartir aquests rituals, i jocs com el de “la ballena azul” proposen reptes i jocs per tal de perpetuar aquestes conductes. Aquestes autolesions adquireixen amb aquest tipus de jocs, una nou rol en la patologia adolescent que avarca l’àmbit social. 

Com s’explica això? 

Sempre que es dona una conducta auto-lesiva existeixen beneficis secundaris. Aquests no sempre son conscients, i la majoria de vegades esdevenen un “recurs” que es percep com a negatiu. Tot i això, es manté en el temps, ho tornen a fer un cop i un altre, i acaben per no poder-ho deixar de fer. Aquests beneficis secundaris poden ser de varis tipus:

Funciona com a anestèsia davant el dolor emocional. El dolor físic provoca un efecte anestèsic cap al dolor emocional. Quan es pateix dolor emocional, tristor, desesperança, indefensió, aquest dolor emocional te la funció de tapar aquest dolor emocional que no es pot sostenir. A nivell neurològic, com el cervell percep la sensació de dolor i està dissenyat per a mantenir l’equilibri, es segreguen substàncies com la serotonina i les endorfines, que provoquen aquesta sensació d’anestèsia, i promouen la repetició d’aquestes conductes. 

L’orgull per transgredir les normes. A l’adolescència és molt important, quasi vital, el reconeixement social. Si aquest reconeixement no esdevé de forma natural, i l’adolescent sent que no se’l pot valorar per les seves habilitats (instrumentals, socials), pel seu aspecte, o si ha percebut rebuig per part de l’entorn (casos de bullying o altres formes de rebuig social), es pot buscar aquest reconeixement a traves de la transgressió de la norma. Fer una cosa “prohibida”, que crida l’atenció, i que sovint genera molta preocupació, pot esdevenir un mecanisme per aconseguir ser vist i reconegut. Encara que sigui de forma negativa. 

El ressò a les xarxes socials. Sovint aquests/es adolescents fan servir les xarxes socials per donar més ressò a a questes autolesions. Aquest fet te una doble i perillosa funció: la retroalimentació a traves del reforç del grup d’iguals (trobar altre persones que també ho fan i reforcen l’autolesió), i veure plasmada la preocupació dels altres a traves de comentaris i “likes” (potenciant així el benefici de aconseguir ser vistos i reconeguts. El reconeixement social augmenta l’autoestima, i permet la construcció d’una identitat més adulta, allunyada de la infància que es deixa enrere. 

El plaer per la rutina. Les rutines, o aquelles accions que esdevenen rituals, ajuden a obtenir la sensació de control i calma, i esdevenen plaents. Hi ha estudis científics que demostren que certes conductes que al principi proporcionen sensacions desagradables, si es mantenen en el temps i es realitzen freqüentment acaben generant plaer. També donen aquesta sensació de tenir una estructura per fer les coses (en aquest cas enfocat a transitar per les emocions). 

El cicle de les autolesions representa aquest peix que es mossega la cua, i que acaba generant aquesta roda tant difícil de trencar per un/a mateix/a. 

Ciclo autolesiones

Com ho acostumen a fer?

La majoria acostumen a buscar un moment en què puguin estar sols, o bé que ningú els pugui veure. S’auto-lesionen de diferents formes: alguns es tallen amb tisores, altres es poden pessigar, altres gratar fins a fer-sang, altres cremar-se, o arrencar-se cabells, mossegar-se, etc. Ho fan de diferents formes i en diferents llocs del cos, llocs majoritàriament que es puguin amagar. Tot i això la forma en que és més habitual autoagredir-se és a través d’un objecte punxant,  fent-se talls en forma de ratlles horitzontals en avantbraços, a la part interna de les cuixes de les cames, o a la panxa.

Quins trastorns mentals tenen aquests adolescents?

Sembla sorprenent però la majoria no tenen cap psicopatologia crònica. Tot i això tots ells tenen en comú la manca de recursos per a gestionar les emocions desagradables. En els casos més greus o crònics acostumen a trobar-se les autolesions associades a un Trastorn de la Personalitat. També tenen molta correlació amb trastorns alimentaris i de distorsió de la imatge corporal. Com a tret comú trobaríem una baixa autoestima, sensacions d’incapacitat, indefensió, molta tristesa i en la gran majoria de casos estan associats a trastorns d’ansietat. 

I a nivell familiar què passa?

Es comú que aquests trastorns els presentin tant adolescents amb famílies que han tendit a patrons de sobreprotecció, com en famílies amb tendències evitatives. 

– Les famílies que han sobreprotegit molt s’han anticipat a les necessitats d’aquests adolescents. Al fer-ho, i aplanar-los el camí quan això ha estat possible, no els han permés desenvolupar recursos propis per fer front al malestar (ja que han procurat evitar-los el malestar sempre que ha estat possible). Així doncs, quan l’adolescent prescindeix de l’ajut dels pares, per poder créixer i esdevenir autònom, l’aclaparen aquestes sensacions desagradables com la frustració o la indefensió, i no troba recursos per poder-hi fer front.

– Les famílies molt autoritàries o les que tenen tendències evitatives han procurat que aquestes sensacions desagradables no afloressin. Amb la repressió dels impulsos, i la intenció de que l’infant aprengui a “no sentir”, aquests sentiments no s’han aprés a canalitzar ni reconduir. Quan l’adolescent es troba exposat davant del grup d’iguals no te recursos, reprimeix aquestes sensacions, i quan es queda a soles, o el volum de malestar el/la supera, recorre a les conductes autolesives. 

El patiment dels fills és natural que generi patiment en els seus adults de referència. Moltes vegades, per la pròpia història o funcionament personal, aquest patiment pot costar molt de sostenir. És comú que els i les adolescents que s’autolesionen ho portin d’amagat per evitar patiment a les persones que les estimen. Les autolesions generen molt patiment familiar, i quan això es percep per part del adolescent pot incrementar la seva sensació de culpa, i per tant empitjorar el seu estat emocional. Per això és tant important procurar cuidar-se, i procurar enfocar-se en l’acompanyament emocional de l’adolescent procurant no aclaparar-se amb la sensació de pànic que acostumen a comportar aquestes situacions. 

Sigui com sigui, les famílies sempre procuren fer el que consideren que és millor, normalment basant-se en la pròpia experiència. És molt important que famílies, terapeuta i pacient vagin a una per tal de treballar conjuntament cap a un funcionament familiar i personal més saludable emocionalment. El primer pas sempre és prendre consciència, i és des d’aquí quan es pot començar a esbrinar què ha pogut passar i com es pot aprendre a reconduir. També pot ser necessari un espai terapèutic familiar, o individual per a les figures referents de l’adolescent que s’autolesiona. 

¿L’adolescent que realitza aquest acte destructiu vol matar-se?

Aquesta és una de les preguntes que en la primera sessió de psicoteràpia intento deixar molt clar als familiars per tranquil·litzar-los. La gran majoria no fan aquests actes ni per cridar l’atenció dels seus familiars ni per suïcidar-se. Aquests comportaments no tenen intencions suïcides, on l’objectiu seria treure la vida, sinó que s’usen per torturar-se. I això ho tenim clar en el moment que es transforma en una compulsió autolesiva, on el jove ho fa cada vegada amb més freqüència i el que sent en torturar passa de ser dolor a sentir un plaer subtil. De fet, s’acaba convertint en una recerca compulsiva de sensacions fortes. Malgrat que trobem casos d’adolescents amb un quadre depressiu major i amb pensaments de voler desaparèixer de l’món, ells mateixos expliquen que quan es fan malbé és per obtenir uns efectes concrets, però mai amb intenció autolítica.

Quin tractament és eficaç per acabar amb les autolesions?

El tractament ha d’incloure vàries vessants, totes elles molt necessàries. Hi ha moltes teràpies psicològiques, però unes han demostrat científicament major efectivitat que unes altres. La teràpia EMDR és efectiva a curt, mig i llarg plaç, i contempla totes les vessants que son crucials per al tractament en les autolessions.

– Psicoeducació: Entendre què passa als pensaments, al cos, al cervell, a les relacions, i als sentiments és molt important. La psicoeducació promou la presa de consciència sobre el què està passant. Al entendre tot això l’adolescent pot tornar a sentir que pren el control de la situació: sap què l’ha portat a fer el que fa, i es pot plantejar canviar-ho. La psicoeducació dona una explicació a tot allò que abans l’adolescent pensava que era una falla en ell/a mateix/a, i des de la indefensió no es plantejava la possibilitat de canvi.

Sensació - Emoció

– Intervenció familiar: Els patrons familiars que es dónen en el sí de cada familia arriben a funcionar en equilibri, per molt desestructurats que puguin semblar. Quan anem introduÏnt canvis a nivell familiar, la dinàmica familiar es va recol.locant i permetent i propiciant canvis en cada un dels membres i en el funcionament global. Es important que els pares, o figures referents, es puguin implicar en la teràpia des d’una actitud colaborativa i no culpabilitzada. 

  – Estabilització emocional: Entenent l’autolesió com l’únic recurs que l’adolescent troba per fer front al patiment emocional, el dotar de nous recursos permetrà frenar les autolesions. Prendre consciència dels processos emocionals, i omplint la motxilla amb nous recursos per fer-hi front i transitar aquestes emocions és crucial. L’aprenentatge i entrenament en tècniques de relaxació i respiració, mindfullness, recursos d’arrelament, i altres estratègies que la teràpia EMDR engloba, l’adolescent podrà fer front, i suavitzar les sensacions desagradables que l’han dut a autolesionar-se. Biològicament el cos humà no desitja percebre dolor físic, per tant sempre serà millor qualsevol altre recurs. Quants més recursos i més variats pugui aprendre l’adolescent, millor i més sines tindrà per lidiar amb les sensacions desagrtadables.

– Treball profund: La teràpia EMDR treballa de forma eficaç i intensa els records i aprenentatges del passat, que esdevenen dificultats en el present. A traves d’aquest treball psicoterapèutic, moltes vegades ajudat per l’estimulació bilateralitzada, aconseguim que les sensacions pertorbadores es suavitzin i facin menys mal, sent així molt més fàcils de gestionar.

– Habilitats socials: Un treball en habilitats socials és necessari quan els disparadors que han portat a sentir tant de malestar tenen a veure amb les relacions socials. Especialment en casos en els que s’ha patit bullying, aquest treball és necessari perquè l’adolescent pugui aprendre noves maneres, i més adequades formes, de relacionar-se amb els iguals i altres persones del seu entorn. 

– Medicació: En casos greus, o amb patologies associades com Trastorns de la Personalitat, Depressions o trastorns d’ansietat greus, pot ser necessari l’us de medicació. La medicació la ha de receptar un metge o metgessa psiquiatra. L’objectiu de l’ajut psicofarmacològic és el de fer més suportables les emocions pertorbadores que el duen a autolesionar-se, i facilitar la implicació en el treball psicoterapèutic. En ocasions, quan no hi ha psicopatologia, o el malestar no és de tanta gravetat, poden ser d’ajut complements alimentaris (flors de bach, triptòfan…) per tal de millorar la sensació de control intern vers el patiment emocional. L’us d’aquestes substàncies te l’objectiu de minvar les sensacions desagradables, però no “cura”. És imprescindible la teràpia per aconseguir una millora que perduri en el temps. 

Olga Armengol Vazquez

Psicòloga, terapeuta EMDR.
Col. 13744
Compartir esta entrada