Per molt bonic que sigui el llacet i molt bona que sigui la intenció, si és una merda, és una merda.
Una merda punxada en un pal pot portar un llacet preciós. Rosa, amb purpurina, perfectament col·locat. Fins i tot pot haver estat posat amb tot l’amor del món.
.
Però el llacet, o la intenció, no modifica el contingut. Amb alguns comentaris passa exactament el mateix.
“T’ho dic pel teu bé”
No tots els comentaris que fereixen neixen de la mala intenció. De fet, alguns arriben embolicats amb frases aparentment dolces i amables: “T’ho dic pel teu bé”, “No t’ho prenguis malament, però…”, “Jo, si fos tu…” o “T’ho dic perquè m’importes.”
I aquí és on apareix el llacet. 🎀 Perquè no sempre hi ha mala fe darrere d’un comentari que fa mal. De vegades hi ha preocupació, afecte, por o un desig sincer d’ajudar. L’altra persona pot estar convençuda que ens està protegint, advertint d’alguna cosa que no veiem o dient-nos una veritat que “necessitem sentir”.
I precisament això és el llacet: la intenció amb què emboliquem les nostres paraules. El problema és que una bona intenció no transforma automàticament el que hi ha a dins.
A consulta això apareix molt: dues coses poden ser certes alhora. Algú et pot estimar i fer-te mal. Et pot voler ajudar i, al mateix temps, estar-se ficant on no li toca. Pot estar preocupat per tu i, sense adonar-se’n, posar sobre teu les seves pors, les seves expectatives o la seva manera d’entendre com hauries de fer les coses.
No cal convertir ningú en una mala persona per poder reconèixer que un comentari ens ha fet mal, perquè la intenció i l’impacte no són el mateix. La intenció ens parla del lloc des d’on algú diu alguna cosa; l’impacte, del que aquestes paraules provoquen en qui les rep. Que un comentari neixi de la preocupació, l’afecte o el desig d’ajudar no el converteix automàticament en útil, necessari ni respectuós. Entendre d’on ve pot ajudar-nos a contextualitzar-lo, però no n’esborra l’efecte.
Per això va bé separar una cosa de l’altra: puc entendre per què m’ho dius i, alhora, pensar que no m’ho hauries d’haver dit així.
Quan una opinió es converteix en un judici
Hi ha una diferència important entre acompanyar algú i dir-li què hauria de fer amb la seva vida; entre preocupar-se i fiscalitzar; entre donar una opinió quan ens l’han demanat i considerar que tenim dret a emetre-la simplement perquè estimem aquella persona.
També hi ha una diferència entre dir alguna cosa difícil amb respecte i utilitzar la sinceritat com a excusa per dir qualsevol cosa. Això de “jo és que soc molt sincer” s’utilitza massa sovint per justificar segons quins comentaris i, sobretot, segons quines maneres de dir-los.
Un judici continua sent un judici encara que l’emboliquem de preocupació. Una desqualificació no deixa de ser-ho perquè després hi afegim “però t’ho dic perquè t’estimo”. I una opinió que ningú ha demanat no es converteix automàticament en ajuda perquè qui la dona tingui la intenció d’ajudar.
A vegades, el llacet és magnífic. El contingut, no tant.
La intenció importa. L’impacte també.
En psicologia, quedar-nos només amb una de les dues parts ens dona una lectura massa simple de les relacions. No es tracta de concloure que, si alguna cosa ens ha fet mal, necessàriament l’altra persona ens volia fer mal. Això tampoc seria just.
Podem reconèixer alhora: “Sé que no volies fer-me mal” i “El que m’has dit m’ha fet mal.” No són incompatibles. De fet, a teràpia això surt molt: no hem d’escollir una cosa o l’altra. No necessito pensar que tu ets dolent per poder reconèixer que una cosa que has fet o has dit m’ha fet mal.
Comprendre la intenció de l’altre no ens obliga a invalidar la nostra experiència. Aquest matís és especialment important en les relacions significatives, perquè quan estimem algú podem acabar tolerant comentaris, judicis o intromissions que no acceptaríem d’altres persones.
I aquí apareix una trampa molt habitual: “Ja sé que ho diu pel meu bé…” Sí, potser ho diu pel teu bé. Però això no significa necessàriament que et faci bé. I aquesta diferència és important.
Posar límits als comentaris dels altres
Posar un límit no significa castigar l’altra persona, rebutjar-la ni qüestionar tot el vincle. Tampoc cal fer un drama cada vegada que algú diu alguna cosa que no ens agrada. De vegades significa simplement poder dir: “Entenc que et preocupi, però no necessito consell ara”, “Prefereixo que no opinis sobre això”, “Sé que ho dius amb bona intenció, però aquest comentari no m’ajuda” o “Si necessito la teva opinió, te la demanaré.”
Aprendre a posar límits implica començar a diferenciar què pertany a l’altre i què ens correspon a nosaltres. Aquesta és una pregunta que faig molt a consulta: això de qui és?
Aquesta por és teva o és meva? Aquesta expectativa és teva o és meva? Aquesta necessitat que jo faci les coses d’una determinada manera, de qui és? Perquè, de vegades, acabem carregant coses que ni tan sols són nostres i, de tant portar-les a sobre, acabem pensant que sí.
L’altra persona pot tenir la seva opinió. Nosaltres no tenim l’obligació de convertir-la en una veritat sobre nosaltres mateixos.
I si qui posa el llacet som nosaltres?
Aquesta és probablement la part menys còmoda de la reflexió, perquè és molt fàcil identificar totes les merdes amb llacet que ens han regalat al llarg de la vida. Costa una mica més preguntar-nos quantes n’hem repartit nosaltres.
I aquí és on també toca mirar-nos. Perquè la responsabilitat afectiva no és només mirar què ens fan els altres, sinó també què fem nosaltres amb els altres.
Abans de donar un consell, fer un comentari sobre el cos d’algú, qüestionar una decisió, opinar sobre una relació, una criança, una feina o la manera com una altra persona està gestionant la seva vida, pot ser útil preguntar-nos:
M’han demanat la meva opinió o he decidit que l’altre necessita sentir-la?
El que estic a punt de dir pot ser realment útil per a aquesta persona o respon més a la meva necessitat d’expressar el que penso?
Estic intentant comprendre la seva realitat o estic intentant que encaixi amb la meva manera de veure les coses?
Podria dir el mateix d’una manera més respectuosa?
I una última pregunta, potser la més incòmoda de totes: si trec el llacet del “t’ho dic pel teu bé”, què hi ha realment a sota? Cura per l’altre, o la necessitat de jutjar, corregir, opinar o imposar la meva manera de veure les coses?
Perquè, de vegades, diem que volem ajudar, però en realitat el que volem és que l’altre faci el que nosaltres faríem, perquè així també ens quedem més tranquils.
No es tracta de deixar de ser sincers, de mesurar obsessivament cada paraula ni de relacionar-nos amb els altres caminant sobre ous. Responsabilitat afectiva no és evitar incomodar; és fer-nos càrrec de com diem les coses i de què fem amb l’efecte que tenen. És poder dir el que pensem sense perdre de vista qui tenim al davant, preguntar-nos si cal dir-ho, com ho diem i per què ho diem.
I, sobretot, si l’altra persona ens diu que li ha fet mal, no quedar-nos només amb un “doncs jo no ho deia amb mala intenció”. Perquè potser no. Però si ha fet mal, també toca escoltar-ho.
Una bona intenció pot explicar el que hem dit, però no n’esborra les conseqüències. Les intencions importen, però el que provoquen les nostres paraules en l’altre també.
I perquè, de vegades, podem posar-hi tota la purpurina del món, embolicar-ho amb amor i coronar-ho amb el llacet més bonic de la botiga.
Però si és una merda de comentari, per bonic que sigui el llacet, continua sent una merda. 🎀