En la nostra llista d’aprenentatges pendents sovint ens n’oblidem el més important: aprendre a emocionar-nos. Aprenem a emocionar-nos quan aprenem a sentir el que sentim. Sembla fàcil, però no ho és. L’ansietat, la depressió, l’agorafòbia o la impulsivitat, tenen en comú la dificultat per entendre les emocions a més de tolerar-les i gestionar-les de forma adequada. I és un aprenentatge, perquè per poder-ho fer caldrà sobretot revisar tot allò que hem aprés i que ara ja no ens serveix.
L’objectiu es ser feliços?
Avui en dia la felicitat està sobrevalorada. Com si ser feliç hagués esdevingut una obsessió col.lectiva. Les xarxes socials estan plenes de “secrets” per a aconseguir la felicitat. Instagram et mostra les cares de felicitat, gràcies als viatges, de la mateixa manera els àpats, a més de les noves compres d’amics i influencers, als que sembla que haguem de voler imitar. Per què? Doncs per ser feliços. Hem de ser-ho, no? Això diuen.
Aprenem a que s'ha de semblar feliç sempre
Els pares i mares ens obsessionem amb que els nostres fills i filles han de ser feliços. Que tinguin recursos, i a més aprenguin per poder ser feliços. Com si la felicitat fos la meta final, i l’objectiu d’una vida plena. Desitgem que no s’enfadin, que no plorin, a més de que no estiguin tristos… I aquesta vivència des de l’adult, segur que la podem relacionar amb la nostra vivència com a infants sumant tot allò que, un cop més, hem aprés al llarg de la nostra vida.
Però aquesta recerca de la felicitat és molt perillosa. Buscar la felicitat, i l’addicció a aquesta sensació de plenitud i absència de pertorbació, en resum ens pot dur a viure una insatisfacció permanent.
I si no estic feliç? Al menys que ho sembli...
La no-felicitat no és gens ben vista. Com estàs? Be! Contestem, i ens contesten. Quan passem un mal dia, tendim a aïllar-nos, tant amagant les nostres emocions, com evitant el contacte amb altres. Per tant procurem no mostrar aquesta “infelicitat” per no posar malament als altres, i en definitiva emprem recursos que hem anat aprenent per evitar-la.
Els mecanismes que fem servir, que com comentava son apresos, tenen tant a veure amb el nostre tarannà, com amb el filtre personal amb el que veiem els conflictes emocionals. Hi ha persones que se senten millor quan tenen la sensació de controlar-ho tot. D’altres que s’alleugen molt quan comparteixen amb altres el seu malestar. Altres que se senten avergonyits al mostrar allò que els costa sentir i ho amaguen… Identificant els nostres propis patrons podrem, tantmateix, aprendre a emocionar-nos.
Quins son els pegats que fem servir per no connectar amb el que sentim?
No fer res, i deixar-se anar.
Quan la ràbia es desborda, quan la tristor tenyeix tot el dia, o quan l’ansietat explota, deixem anar les emocions sense filtre, sense cap procés per a gestionar-ho diferent. Moltes vegades aquesta sensació de desbordament emocional és summament desagradable, al portar conseqüències impredictibles. Pensem en què suposaria deixar anar la ira o la tristor sense filtre, pel que podem arribar a recórrer a altres “pegats” per evitar aquests desbordaments.
Bloquejar les emocions.
Empassar-les o tirar-les ben endins és una manera per evitar que es notin. El “no passa res” o “no ploris” son aquelles expressions que ens poden venir al cap abans d’empassar-les, i enviar-les ben al fons. Unes expressions que probablement provenen dels nostres propis records d’infància. De més grans podem tendir a abusar de substàncies com l’alcohol, les drogues o jugar o tenir sexe compulsivament per evitar sentir el que sentim. Però quan abaixem la guàrdia, quan deixem de pressionar per mantenir-les amagades, emergiràn amb molta més força i seràn més difícils de gestionar.
Com una planxa de suro que empenyem amb els peus al fons de la piscina. Es pot mantenir en equilibri una estona, mentre hi estem pendents si som hàbils. Però quan perdem l’equilibri, o alguna cosa ens despisti, començarà a trontollar, i sortirà disparada podent-nos fer mal i esquitxant aigua sense control. El mateix passa amb les emocions bloquejades.
Canviar de tema, evitar-les.
Quan ens diem “no vull pensar en això”, i evitem les situacions o relacions que creiem que ens les poden activar. Com les altres, pot semblar una solució eficaç, però es temporal i sovint comporta nous problemes i més greus (fòbies socials, agorafòbia…).
Controlar.
La idea de creure que es pot decidir què volem sentir o què no. És a dir, te molt a veure amb el judici intern del que està bé sentir i el que no. De la mateixa manera que aquell jutge intern que dictamina qué està bé i què no ho està, sovint sense uns arguments sòlids. Al igual que en els altres casos, quan abaixem la guàrdia aquestes emocions es rebel·len.
Canviar d’emoció
Quan una emoció ens sembla insuportable, podem tendir a canviar-la per un altra, per un registre emocional diferent. Per exemple podem enfadar-nos per, en definitiva, no sentir la tristor. A més de no connectar amb el que realment sentim, això genera una falsa sensació d’alleugeriment (com quan culpem als altres de coses que tenen a veure amb nosaltres).
Aquestes “solucions ràpides” poden semblar una manera de conduir les emocions, però tot i semblar que funciona a curt plaç no funciona a llarg plaç. Sovint constitueixen una solució per l’ara, i esdevindran un problema per més endavant.
Per aprendre a gestionar adequadament les emocions primer de tot els hi hem de poder perdre la por.
Totes les emocions son lícites. Totes son vàlides. I totes acaben passant.
Aprendre a emocionar-nos
L’objectiu no és tant el “ser feliços”, sinó que les emocions que no ens fan sentir bé es puguin resoldre. Aprendre a emocionar-nos. Que aprenguem a desfer els nusos emocionals cada cop amb més destresa, coneixent-nos millor, i aprenent de les nostres emocions. Només mirant-les als ulls, connectant amb elles, i permetent-nos sentir-les, podrem aprendre a emocionar-nos. Emocionar-nos bé.
Olga Armengol- Psicòloga
