En l’adolescència, una època de tants canvis corporals i socials, els efectes psicosocials de la Covid19 estan causant molta més repercussió que en altres grups d’edat. En el moment actual, a més de tot el que han viscut els i les nostres adolescents s’hi afegeix el retrobament amb la pròpia imatge davant el grup d’iguals al haver-se de treure la mascareta. S’ha començat a anomenar el Síndrome de la cara tapada o síndrome de la cara buida.
Aquest síndrome, o conjunt de símptomes, poden percebre’s a totes les edats, però és a l’adolescència quan la seva repercusssió pot afectar més al dia a dia de la persona. En edat adulta i més avançades no és tant frequent perque la imatge corporal s’hauria integrat correctament sense incloure la mascareta.
Època d’estrés passada, però un estrés que es manté.
En les persones adolescents intervenen varis factors importants. Si bé és cert que a nivell de neurodesenvolupament existeix molta plasticitat i capacitat de neuromodulació, la llarga durada dels efectes psicossocials de la pandèmia han agreujat que en l’adolecència es puguin anar adquirint les eines necessàries per una adequada integració al grup d’iguals. El factor de la por al contagi lligat a la mascareta, i les dificultats pròpies de l’edat en la integració de la imatge corporal, han dut a molts/es adolescents a viure amb pot el fet de veure la seva cara despullada, i buida de mascareta davant del grup d’iguals.
Feia temps que des dels professionals de la psicologia hem percebut un augment de fòbies socials i agreujament de les inseguretats en la interacció entre adolescents al haver passat de relacionar-se a traves de les pantalles, a fer-ho presencialment. Ara, a més a més hi sumem haver-ho de fer amb la cara descoberta, sense filtres i sense poder triar què es comparteix i què no.
Les pantalles hi tenen res a veure?
Des del confinament ha augmentat l’us de les xarxes socials com a eina de comunicació entre els i les adolescents. Mica en mica s’han anat acostumant a poder triar quina imatge d’ells/es mateixos volien mostrar a la resta, i per tant a rebre’n un feedback a mode de likes que podia semblar que ajudès a sentir-se valorats per la seva imatge. Però aquestes imatge sovint han estat repletes de filtres i modificacions, que amagaven tots aquells complexes que tot/a adolescent te. Han passat dos anys podent amagar-se darrera d’una mascareta, i mostrant-se només quan volien, i amb els filtres que els feien sentir còmodes. Però s’han acostumat a percebre a la resta, i percebre’s a si mateixes, darrera d’aquestes imatges distorsionades i treure’s la mascareta, i la protecció que aquesta suposava, pot desencadenar moltes inseguretats i pors. Deixar al descobert la cara, amb el seu acné, els seus péls, les seves formes i particularitats pot representar la sensació d’anar despullats. Sensacions d’inseguretat, vulnerabilitat i fragilitat es sumen a l’estrès que ha respresentat tant de temps d’aillament social en una etapa en la que aquesta sociabilitat amb els iguals és importantissima.
Perquè ara?
El contacte social està esdevenint per a molts adolescents un factor estressor, i molt sovint els manquen eines per saber-ho gestionar. Tot el temps que han estat en situació d’aillament social, els ha repercutit en no haver pogut desenvolupar adientment aquesta capacitat de sociabilitzar en persona. Trobem molts casos en que costa gestionar l’estrès que representen les trobades en persona amb altres adolescents, i per manca de costum els costa molt saber-hi fer front. Unes trobades “cara a cara” que ara a més seran amb la cara descoberta o despullada.
Què hi podem fer?
A més de poder comptar amb eines per gestionar l’estrès i l’angoixa que pot generar el sentir-se observats o jutjats. És important que puguin retrobar-se amb la seva imatge real, sense filtres ni màscares. Una imatge que per ells/es ha canviat molt al llarg dels dos anys que portem de pandèmia. Aquesta imatge s’ha d’anar integrant mica en mica a la seva autopercepció, aprenent a estimar-la tal i com és, per després poder mostrar-la sense por.
