TDAH i pantalles

Tot i que el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) és un trastorn complicat amb diverses causes, s’ha parlat de si l’ús excessiu de pantalles podria tenir alguna cosa a veure amb el seu desenvolupament o agreujament. Encara que no està del tot clar com es relacionen el TDAH i les pantalles, aquí tens algunes idees sobre com l’ús de les pantalles podria estar lligat al TDAH:

  1. Exposició de bon matí a les pantalles: Si els nens i nenes es passen hores davant d’aparells electrònics des de ben petits, poden quedar-se massa estimulats, i això podria afectar el desenvolupament del seu cervell. Hi ha gent que pensa que això podria augmentar el risc de desenvolupar TDAH en alguns casos.

  2. Massa temps davant de les pantalles: Passar moltes hores mirant pantalles, com ara la tele, els ordinadors, les tauletes i els mòbils, pot fer que els nens no facin prou activitat física i que no dormin bé. Aquests factors podrien contribuir a l’aparició de símptomes relacionats amb el TDAH, com la hiperactivitat i la falta de concentració.

  3. Estimulació constant: Els dispositius electrònics solen proporcionar una estimulació constant i ràpida que pot dificultar la transició a activitats més lentes i centrades, com fer deures. Això podria afectar la capacitat d’atenció d’un nen i afavorir la distracció.

  4. Contingut inadequat: L’accés a continguts inadequats o violents a les pantalles pot tenir un impacte negatiu en el comportament i l’atenció dels nens, i això es podria confondre amb símptomes de TDAH.

  5. Interferència en les relacions socials: L’ús excessiu de les pantalles pot limitar el temps que els nens passen interactuant amb altres nens, i això és fonamental per al desenvolupament de les seves habilitats socials. La manca d’interacció social adient podria contribuir a la sensació d’aïllament i a dificultats socials, que són característiques del TDAH en alguns casos.

És important recordar que no tots els estudis confirmen una relació causal directa entre l’ús de les pantalles i el TDAH. Alguns estudis suggereixen que hi ha una correlació, però no necessàriament una causa i efecte clar. A més a més, el TDAH té una base genètica i neurobiològica forta, el que vol dir que altres factors, com la genètica i l’exposició prenatal a substàncies, també tenen un paper important en el seu desenvolupament.

Per reduir el risc de problemes relacionats amb el TDAH que podrien estar lligats a l’ús de les pantalles, es recomana establir límits de temps raonables per al temps de pantalla, fomentar activitats físiques i a l’aire lliure i supervisar el contingut al qual els nens tenen accés. També és important buscar assessorament mèdic i psicològic si es sospita que un nen podria estar experimentant símptomes de TDAH per rebre una avaluació adequada i determinar el tractament més adient. 

Olga Armengol

Psiòloga Sanitària

Les Conseqüències de l’ús de telèfons mòbils per als bebès

Els telèfons mòbils per a bebès i les tauletes no haurien de ser el joguet dels nens més petits. Jugar amb mòbils i tauletes està afectant les hores de joc manipulatiu i social, a més de poder estar agreujant o propiciant altres dificultats com el trastorns del comportament infantil, TDAH o TCA.

Els avenços tecnològics són presents en el nostre dia a dia i en el dels nostres fills. Els nens i nenes estan exposats a ells i es converteixen en usuaris de la tecnologia a edats cada vegada més primerenques. Evitar-los al 100% és gairebé impossible, però sí que és possible exposar-nos-hi amb una actitud responsable. Cada vegada més, les alertes sobre els possibles perills de les pantalles en el desenvolupament infantil són més freqüents. És cert que els nens estan en ple creixement i desenvolupament, pel que no es poden equiparar als adults. Per aquest motiu, sovint són més vulnerables als efectes de l’entorn. En aquest cas, analitzarem breument les possibles conseqüències dels telèfons mòbils per als bebès basant-nos en els darrers estudis.

Dispositius mòbils per a bebès i infants: Dades i xifres

Els telèfons mòbils i les tauletes no haurien de ser els joguets dels nens més petits. En aquesta etapa del desenvolupament, és preferible optar per altres tipus de jocs, però sembla que les dades més recents ens diuen una altra cosa. Això preocupa molt als pares, però sembla que no podem fer gaire res al respecte. El joc amb telèfons mòbils i tauletes està afectant les hores de joc manipulatiu i social. La manca de límits i control juga en contra dels pares.

  • Un 50% dels nens d’entre un i dos anys utilitza el mòbil per veure vídeos infantils.
  • Més del 50% dels nens d’entre un i 12 anys passa més de quatre hores a la setmana davant de la televisió.
  • Un 32% dels nens menors de 11 anys dedica una o dues hores al dia a jugar amb la tauleta, mentre que els majors de 11 anys juguen una mitjana de quatre hores diàries.
  • Als nens de vuit anys, només tres de cada deu juguen més de quatre hores a la setmana amb joguines. Als onze anys, només dos de cada deu, i als dotze anys, només nou de cada cent.

Conseqüències de l'ús dels mòbils pels bebès

Principalment, podem observar aquestes repercussions:

  • Manca de concentració en una tasca determinada: la temptació d’utilitzar el mòbil perquè el nen mengi o es deixa vestir no és gens aconsellable. Amb aquest tipus d’actituds, només aconseguim que el nen no prengui consciència del que està fent i perdem oportunitats molt valuoses perquè presti atenció a una tasca determinada. Jugar amb un cartró, un got d’aigua o un tros de bròquil mai arribarà a ser tant atractiu per a l’infant com estímul llaminer que suposa una pantalla. Llums, sons i colors que passen d’uns a altres sense donar peu a l’avorriment, la reflexió, l’experimentació ni la frustració. En relació amb el menjar encara és més perillòs, ja que l’infant no és conscient de l’acte de menjar, es perd la interacció amb el menjar i el ritual familiar dels àpats, i pot desenvolupar una mala relació amb el menjar. 
 
  • Aïllament social: els humans som éssers socials i, des de la nostra més tendra infantesa, el que més ens enriqueix són les relacions amb altres persones. Als bebès, aquesta relació s’estableix mitjançant el joc i la interacció. L’abús dels dispositius mòbils per als bebès fa que el nen jugui o s’entretengui sol quan hauria de passar la major part del temps compartint amb altres. L’empatia, i les famoses neurones mirall es desenvolupen en aquesta primerenca etapa de la vida, i és un aprenentatge necessari i essencial per a poder aprendre a vincular-nos i relacionar-nos amb normalitat. Estudis assenyalen la manca d’aquesta interacció com a causant de greus alteracions del neurodesenvolupament.
 
  • Manca d’autogestió i absència d’aprenentatge a ajornar el desig: en els nadons i infants petits, l’autogestió es treballa mitjançant la relació amb els seus pares i germans i els límits que ells van establint. L’ús indiscriminat del mòbil per entretenir el bebè, impedint que faci el «que hauria de fer» (jugar, manipular objectes i interactuar amb altres membres de la família, o transitar per una rebequeria), dificulta aquest desenvolupament d’activitats com l’autogestió o la capacitat de suportar la frustració.
 
  • Manca d’aprenentage en autoregulació emocional: Si tranquil·litzem el bebè davant de qualsevol contratemps o rabietes amb la seva sèrie favorita al mòbil que portem sempre a mà, estem impedint que el nen aprengui a gestionar els seus desitjos i emocions de manera saludable. En lloc de fer conscient el bebè del que li passa i ajudar el seu cervell a centrar l’atenció, l’entretenim i no entrenem aquesta part tan important del seu desenvolupament. Un dia o altre haurà de fer front a la frustració, amb amics, a l’escola, amb la parella o a la feina, i llavors seràn necessàries aquestes eines que haurà d’anar aprenent mica en mica i al llarg dels anys. Aprendre a transitar per la frustració, i aprendre a gestionar-la és necessari.
  • Hàbits sedentaris: els infants i els bebès han de moure’s i descobrir l’entorn en què viuen. En nadons, per aprendre a percebre el propi cos i els seus límits i possibilitats, i en infants el joc a l’aire lliure, anar al parc, córrer o saltar són molt necessaris per al seu desenvolupament. 
 
  • Menys exposició a estímuls sensorials: els nadons d’un i dos anys necessiten moure’s, manipular les coses, portar-se-ho tot a la boca per experimentar, ja que el seu aprenentatge és sensorial. Si el mòbil es converteix pràcticament en l’única font d’entreteniment, deixen de fer el que els toca i es limiten a fixar la vista i moure el dit a la pantalla. Experimentar amb textures, materials, el menjar, i inclús els límits del que es pot tocar i el que no, son aspectes essencials. 
 
  • Altres problemes físics: sembla que alguns especialistes alerten que estan detectant més problemes als ulls, fatiga visual i dolors d’esquena en nens cada vegada més petits, quelcom que podria estar relacionat amb l’abús de les pantalles.

I ara, què fem amb els mòbils per als petits?

És cert que els estudis no arriben a conclusions definitives sobre l’impacte de les pantalles en el desenvolupament infantil, però les associacions pediàtriques coincideixen que en els nens menors de dos anys no aporten cap benefici. Des de la neuropsicologia, hi ha arguments que expliquen que una interacció excessiva i sense suficient control amb dispositius electrònics en lloc de jocs més tradicionals podria condicionar el funcionament i desenvolupament del cervell i tenir repercussions cognitives i emocionals negatives a llarg termini. L’augment de la quantitat de substàncies com la dopamina o el cortisol, derivat de l’us de les pantalles en son els causants. 

Com en tot, la virtut es troba en el punt mig. Vivim en un món tecnològic i aïllar al 100% als infants de la realitat que experimenten els adults és quelcom molt complexe. El criteri, l’autodisciplina i el sentit comú tornen a ser els pilars essencials en l’educació.

El que has de saber…

  • Els telèfons mòbils i les tauletes no haurien de ser el joc dels nens més petits. El joc amb mòbils i tauletes està afectant les hores de joc manipulatiu i social.
  • Els estudis no arriben a conclusions definitives sobre l’impacte de les pantalles en el desenvolupament infantil, però les associacions pediàtriques coincideixen que en els nens menors de dos anys no suposa cap benefici.
  • Vivim en un món tecnològic i aïllar al 100% els nens d’aquesta realitat és complexe. El criteri, l’autodisciplina i el sentit comú tornen a ser els pilars essencials en l’educació.

Olga Armengol

Psicòloga Sanitària

Les autolesions adolescents

Les autolesions dels adolescents no són un tema nou en les consultes de psicologia. Tot i això amb l’augment de les dificultats emocionals associades a la pandèmia pel Covid-19, també han augmentat les consultes per autolesions en adolescents. Aquests s’acostumen a tallar la pell amb objectes punxants o tallants a l’interior dels avantbraços de forma horitzontal, a l’interior de les cames, a la panxa, etc. No hi ha ideació suïcida, i l’objectiu no és arribar a la mort. Ho fan d’amagat dels seus familiars quasi sempre de la mateixa manera. Saben que és una conducta perillosa i inadequada, però tenen l’impuls de fer-ho i no ho poden deixar de fer. Normalment es desenvolupa un ritual secret i plaent que no acostumen a compartir, i només ho comparteixen amb els iguals. Les xarxes socials han permés compartir aquests rituals, i jocs com el de “la ballena azul” proposen reptes i jocs per tal de perpetuar aquestes conductes. Aquestes autolesions adquireixen amb aquest tipus de jocs, una nou rol en la patologia adolescent que avarca l’àmbit social. 

Com s’explica això? 

Sempre que es dona una conducta auto-lesiva existeixen beneficis secundaris. Aquests no sempre son conscients, i la majoria de vegades esdevenen un “recurs” que es percep com a negatiu. Tot i això, es manté en el temps, ho tornen a fer un cop i un altre, i acaben per no poder-ho deixar de fer. Aquests beneficis secundaris poden ser de varis tipus:

Funciona com a anestèsia davant el dolor emocional. El dolor físic provoca un efecte anestèsic cap al dolor emocional. Quan es pateix dolor emocional, tristor, desesperança, indefensió, aquest dolor emocional te la funció de tapar aquest dolor emocional que no es pot sostenir. A nivell neurològic, com el cervell percep la sensació de dolor i està dissenyat per a mantenir l’equilibri, es segreguen substàncies com la serotonina i les endorfines, que provoquen aquesta sensació d’anestèsia, i promouen la repetició d’aquestes conductes. 

L’orgull per transgredir les normes. A l’adolescència és molt important, quasi vital, el reconeixement social. Si aquest reconeixement no esdevé de forma natural, i l’adolescent sent que no se’l pot valorar per les seves habilitats (instrumentals, socials), pel seu aspecte, o si ha percebut rebuig per part de l’entorn (casos de bullying o altres formes de rebuig social), es pot buscar aquest reconeixement a traves de la transgressió de la norma. Fer una cosa “prohibida”, que crida l’atenció, i que sovint genera molta preocupació, pot esdevenir un mecanisme per aconseguir ser vist i reconegut. Encara que sigui de forma negativa. 

El ressò a les xarxes socials. Sovint aquests/es adolescents fan servir les xarxes socials per donar més ressò a a questes autolesions. Aquest fet te una doble i perillosa funció: la retroalimentació a traves del reforç del grup d’iguals (trobar altre persones que també ho fan i reforcen l’autolesió), i veure plasmada la preocupació dels altres a traves de comentaris i “likes” (potenciant així el benefici de aconseguir ser vistos i reconeguts. El reconeixement social augmenta l’autoestima, i permet la construcció d’una identitat més adulta, allunyada de la infància que es deixa enrere. 

El plaer per la rutina. Les rutines, o aquelles accions que esdevenen rituals, ajuden a obtenir la sensació de control i calma, i esdevenen plaents. Hi ha estudis científics que demostren que certes conductes que al principi proporcionen sensacions desagradables, si es mantenen en el temps i es realitzen freqüentment acaben generant plaer. També donen aquesta sensació de tenir una estructura per fer les coses (en aquest cas enfocat a transitar per les emocions). 

El cicle de les autolesions representa aquest peix que es mossega la cua, i que acaba generant aquesta roda tant difícil de trencar per un/a mateix/a. 

Ciclo autolesiones

Com ho acostumen a fer?

La majoria acostumen a buscar un moment en què puguin estar sols, o bé que ningú els pugui veure. S’auto-lesionen de diferents formes: alguns es tallen amb tisores, altres es poden pessigar, altres gratar fins a fer-sang, altres cremar-se, o arrencar-se cabells, mossegar-se, etc. Ho fan de diferents formes i en diferents llocs del cos, llocs majoritàriament que es puguin amagar. Tot i això la forma en que és més habitual autoagredir-se és a través d’un objecte punxant,  fent-se talls en forma de ratlles horitzontals en avantbraços, a la part interna de les cuixes de les cames, o a la panxa.

Quins trastorns mentals tenen aquests adolescents?

Sembla sorprenent però la majoria no tenen cap psicopatologia crònica. Tot i això tots ells tenen en comú la manca de recursos per a gestionar les emocions desagradables. En els casos més greus o crònics acostumen a trobar-se les autolesions associades a un Trastorn de la Personalitat. També tenen molta correlació amb trastorns alimentaris i de distorsió de la imatge corporal. Com a tret comú trobaríem una baixa autoestima, sensacions d’incapacitat, indefensió, molta tristesa i en la gran majoria de casos estan associats a trastorns d’ansietat. 

I a nivell familiar què passa?

Es comú que aquests trastorns els presentin tant adolescents amb famílies que han tendit a patrons de sobreprotecció, com en famílies amb tendències evitatives. 

– Les famílies que han sobreprotegit molt s’han anticipat a les necessitats d’aquests adolescents. Al fer-ho, i aplanar-los el camí quan això ha estat possible, no els han permés desenvolupar recursos propis per fer front al malestar (ja que han procurat evitar-los el malestar sempre que ha estat possible). Així doncs, quan l’adolescent prescindeix de l’ajut dels pares, per poder créixer i esdevenir autònom, l’aclaparen aquestes sensacions desagradables com la frustració o la indefensió, i no troba recursos per poder-hi fer front.

– Les famílies molt autoritàries o les que tenen tendències evitatives han procurat que aquestes sensacions desagradables no afloressin. Amb la repressió dels impulsos, i la intenció de que l’infant aprengui a “no sentir”, aquests sentiments no s’han aprés a canalitzar ni reconduir. Quan l’adolescent es troba exposat davant del grup d’iguals no te recursos, reprimeix aquestes sensacions, i quan es queda a soles, o el volum de malestar el/la supera, recorre a les conductes autolesives. 

El patiment dels fills és natural que generi patiment en els seus adults de referència. Moltes vegades, per la pròpia història o funcionament personal, aquest patiment pot costar molt de sostenir. És comú que els i les adolescents que s’autolesionen ho portin d’amagat per evitar patiment a les persones que les estimen. Les autolesions generen molt patiment familiar, i quan això es percep per part del adolescent pot incrementar la seva sensació de culpa, i per tant empitjorar el seu estat emocional. Per això és tant important procurar cuidar-se, i procurar enfocar-se en l’acompanyament emocional de l’adolescent procurant no aclaparar-se amb la sensació de pànic que acostumen a comportar aquestes situacions. 

Sigui com sigui, les famílies sempre procuren fer el que consideren que és millor, normalment basant-se en la pròpia experiència. És molt important que famílies, terapeuta i pacient vagin a una per tal de treballar conjuntament cap a un funcionament familiar i personal més saludable emocionalment. El primer pas sempre és prendre consciència, i és des d’aquí quan es pot començar a esbrinar què ha pogut passar i com es pot aprendre a reconduir. També pot ser necessari un espai terapèutic familiar, o individual per a les figures referents de l’adolescent que s’autolesiona. 

¿L’adolescent que realitza aquest acte destructiu vol matar-se?

Aquesta és una de les preguntes que en la primera sessió de psicoteràpia intento deixar molt clar als familiars per tranquil·litzar-los. La gran majoria no fan aquests actes ni per cridar l’atenció dels seus familiars ni per suïcidar-se. Aquests comportaments no tenen intencions suïcides, on l’objectiu seria treure la vida, sinó que s’usen per torturar-se. I això ho tenim clar en el moment que es transforma en una compulsió autolesiva, on el jove ho fa cada vegada amb més freqüència i el que sent en torturar passa de ser dolor a sentir un plaer subtil. De fet, s’acaba convertint en una recerca compulsiva de sensacions fortes. Malgrat que trobem casos d’adolescents amb un quadre depressiu major i amb pensaments de voler desaparèixer de l’món, ells mateixos expliquen que quan es fan malbé és per obtenir uns efectes concrets, però mai amb intenció autolítica.

Quin tractament és eficaç per acabar amb les autolesions?

El tractament ha d’incloure vàries vessants, totes elles molt necessàries. Hi ha moltes teràpies psicològiques, però unes han demostrat científicament major efectivitat que unes altres. La teràpia EMDR és efectiva a curt, mig i llarg plaç, i contempla totes les vessants que son crucials per al tractament en les autolessions.

– Psicoeducació: Entendre què passa als pensaments, al cos, al cervell, a les relacions, i als sentiments és molt important. La psicoeducació promou la presa de consciència sobre el què està passant. Al entendre tot això l’adolescent pot tornar a sentir que pren el control de la situació: sap què l’ha portat a fer el que fa, i es pot plantejar canviar-ho. La psicoeducació dona una explicació a tot allò que abans l’adolescent pensava que era una falla en ell/a mateix/a, i des de la indefensió no es plantejava la possibilitat de canvi.

Sensació - Emoció

– Intervenció familiar: Els patrons familiars que es dónen en el sí de cada familia arriben a funcionar en equilibri, per molt desestructurats que puguin semblar. Quan anem introduÏnt canvis a nivell familiar, la dinàmica familiar es va recol.locant i permetent i propiciant canvis en cada un dels membres i en el funcionament global. Es important que els pares, o figures referents, es puguin implicar en la teràpia des d’una actitud colaborativa i no culpabilitzada. 

  – Estabilització emocional: Entenent l’autolesió com l’únic recurs que l’adolescent troba per fer front al patiment emocional, el dotar de nous recursos permetrà frenar les autolesions. Prendre consciència dels processos emocionals, i omplint la motxilla amb nous recursos per fer-hi front i transitar aquestes emocions és crucial. L’aprenentatge i entrenament en tècniques de relaxació i respiració, mindfullness, recursos d’arrelament, i altres estratègies que la teràpia EMDR engloba, l’adolescent podrà fer front, i suavitzar les sensacions desagradables que l’han dut a autolesionar-se. Biològicament el cos humà no desitja percebre dolor físic, per tant sempre serà millor qualsevol altre recurs. Quants més recursos i més variats pugui aprendre l’adolescent, millor i més sines tindrà per lidiar amb les sensacions desagrtadables.

– Treball profund: La teràpia EMDR treballa de forma eficaç i intensa els records i aprenentatges del passat, que esdevenen dificultats en el present. A traves d’aquest treball psicoterapèutic, moltes vegades ajudat per l’estimulació bilateralitzada, aconseguim que les sensacions pertorbadores es suavitzin i facin menys mal, sent així molt més fàcils de gestionar.

– Habilitats socials: Un treball en habilitats socials és necessari quan els disparadors que han portat a sentir tant de malestar tenen a veure amb les relacions socials. Especialment en casos en els que s’ha patit bullying, aquest treball és necessari perquè l’adolescent pugui aprendre noves maneres, i més adequades formes, de relacionar-se amb els iguals i altres persones del seu entorn. 

– Medicació: En casos greus, o amb patologies associades com Trastorns de la Personalitat, Depressions o trastorns d’ansietat greus, pot ser necessari l’us de medicació. La medicació la ha de receptar un metge o metgessa psiquiatra. L’objectiu de l’ajut psicofarmacològic és el de fer més suportables les emocions pertorbadores que el duen a autolesionar-se, i facilitar la implicació en el treball psicoterapèutic. En ocasions, quan no hi ha psicopatologia, o el malestar no és de tanta gravetat, poden ser d’ajut complements alimentaris (flors de bach, triptòfan…) per tal de millorar la sensació de control intern vers el patiment emocional. L’us d’aquestes substàncies te l’objectiu de minvar les sensacions desagradables, però no “cura”. És imprescindible la teràpia per aconseguir una millora que perduri en el temps. 

Olga Armengol Vazquez

Psicòloga, terapeuta EMDR.
Col. 13744

Violència de gènere i confinament

Violència gènere infància

Violència de gènere i confinament

La violència intrafamiliar de gènere ha augmentat i s’ha agreujat durant el confinament. La pandèmia pel Covid-19, i els períodes de confinament poden suposar per a les famílies situacions complicades. A més de les associades al possible contagi, i estrés generat per les mesures preventives s’hi suma la
pèrdua de treball, les dificultats econòmiques, l’amuntegament, l’angoixa, la pèrdua de drets
fonamentals, etc. El confinament doncs, intensifica la interacció entre nens, joves i adults. Augmenten les situacions de violència tant dins de les famílies en les que ja existien situacions de violència, com en les que fins ara no s’havien presentat. Segons un estudi de l’Hospital Sant Joan de Déu els agressors, afectats també per la situació, poden aprofitar aquesta circumstància d’aïllament de la família per intensificar les dinàmiques de maltractament ja que les víctimes estan ocultes i desprotegides. En un intent de tractar amb l’estrès i l’ansietat addicionals, el maltractador, mogut per un augment de la necessitat de control, pot imposar règims més estrictes i perjudicials per les seves famílies. 

Què ho ha desencadenat?

L’estrés que ha comportat la pandèmia i la situació de confinament ha dut a l’augment de conductes de violència dins la llar. Als factors econòmics, de salut, de seguretat, socials o de treball, s’hi han sumat els efectes del confinament, i les denúncies per violència intrafamiliar han augmentat exponencialment. Aquesta violència es manifesta en totes les seves formes: física, psicològica i sexual. Tot i això, per la situació de confinament hi ha moltes dones que no han denunciat les agressions ja que han volgut prioritzar la unió familiar i la cura dels seus familiars, segons explica la coordinadora de l’Unitat d’Igualtat de la UOC.  

Un estudi del departament de medicina legal de la Universitat de Granada alerta que estrés provocat per la pandèmia i el confinament, s’ha combinat amb altres factors que han agreujat els casos de violència:

  • L’impossibilitat d’abandonar la situació per donar un «temps fora» i rebaixar les tensions propicia una escalada cap a les discussions violentes en persones agressives.
  • L’augment elevat del consum d’alcohol comporta més impulsivitat i manca de gestió emocional en els agressors. .
  • L’absència de la sensació de control de l’agressor en el post-confinament incrementa la gravetat de les agressions. 

Especialment preocupa la situació dels infants, que per la dependència dels adults que tenen, la seva vulnerabilitat i manca de recursos, es troben presos d’aquestes situacions. 

El confinament a casa lligat al fet de presenciar escenes de violència intrafamiliar repetides, poden comportar problemes de salut mental i símptomes físics en infants i adolescents. Es un col.lectiu especialment vulnerable, que necessita ser protegit.

Recursos

L’Hospital Sant Joan de Déu, des del seu CSMIJ de Cornellà, ha creat una guia per detectar casos de violència a la llar durant el confinament. Aquesta guia està a disposició de tots els professionals en aquest enllaç 

També han elaborat un vídeo, dirigit als infants testimonis de violència  a casa seva. Una situació que s’ha vist agreujada pel confinament, i de la que molts infants en son testimonis i víctimes. 

Fonts

Gender-based violence during the pandemic and lockdown. Miguel Lorente Acosta. Departamento Delaware Medicina Legal, Universidad Delaware Granada.

Hospital Sant Joan de Déu, CSMIJ de Cornellà. 

Olga Armengol Vazquez

Psicòloga Col 13744

Aprendre a emocionar-nos

Trauma psicològic - Emoció

En la nostra llista d’aprenentatges pendents sovint ens n’oblidem el més important: aprendre a emocionar-nos. Aprenem a emocionar-nos quan aprenem a sentir el que sentim. Sembla fàcil, però no ho és. L’ansietat, la depressió, l’agorafòbia o la impulsivitat, tenen en comú la dificultat per entendre les emocions a més de tolerar-les i gestionar-les de forma adequada. I és un aprenentatge, perquè per poder-ho fer caldrà sobretot revisar tot allò que hem aprés i que ara ja no ens serveix.

L’objectiu es ser feliços?

Avui en dia la felicitat està sobrevalorada. Com si ser feliç hagués esdevingut una obsessió col.lectiva. Les xarxes socials estan plenes de “secrets” per a aconseguir la felicitat. Instagram et mostra les cares de felicitat, gràcies als viatges, de la mateixa manera els àpats, a més de les noves compres d’amics i influencers, als que sembla que haguem de voler imitar. Per què? Doncs per ser feliços. Hem de ser-ho, no? Això diuen.

Trauma psicològic - Emoció

Aprenem a que s’ha de semblar feliç sempre

Els pares i mares ens obsessionem amb que els nostres fills i filles han de ser feliços. Que tinguin recursos, i a més aprenguin per poder ser feliços. Com si la felicitat fos la meta final, i l’objectiu d’una vida plena. Desitgem que no s’enfadin, que no plorin, a més de que no estiguin tristos… I aquesta vivència des de l’adult, segur que la podem relacionar amb la nostra vivència com a infants sumant tot allò que, un cop més, hem aprés al llarg de la nostra vida.
Però aquesta recerca de la felicitat és molt perillosa. Buscar la felicitat, i l’addicció a aquesta sensació de plenitud i absència de pertorbació, en resum ens pot dur a viure una insatisfacció permanent.

I si no estic feliç? Al menys que ho sembli…

La no-felicitat no és gens ben vista. Com estàs? Be! Contestem, i ens contesten. Quan passem un mal dia, tendim a aïllar-nos, tant amagant les nostres emocions, com evitant el contacte amb altres. Per tant procurem no mostrar aquesta “infelicitat” per no posar malament als altres, i en definitiva emprem recursos que hem anat aprenent per evitar-la.

Els mecanismes que fem servir, que com comentava son apresos, tenen tant a veure amb el nostre tarannà, com amb el filtre personal amb el que veiem els conflictes emocionals. Hi ha persones que se senten millor quan tenen la sensació de controlar-ho tot. D’altres que s’alleugen molt quan comparteixen amb altres el seu malestar. Altres que se senten avergonyits al mostrar allò que els costa sentir i ho amaguen… Identificant els nostres propis patrons podrem, tantmateix, aprendre a emocionar-nos.

Quins son els pegats que fem servir per no connectar amb el que sentim?

No fer res, i deixar-se anar.
Quan la ràbia es desborda, quan la tristor tenyeix tot el dia, o quan l’ansietat explota, deixem anar les emocions sense filtre, sense cap procés per a gestionar-ho diferent. Moltes vegades aquesta sensació de desbordament emocional és summament desagradable, al portar conseqüències impredictibles. Pensem en què suposaria deixar anar la ira o la tristor sense filtre, pel que podem arribar a recórrer a altres “pegats” per evitar aquests desbordaments.

Bloquejar les emocions.
Empassar-les o tirar-les ben endins és una manera per evitar que es notin. El “no passa res” o “no ploris” son aquelles expressions que ens poden venir al cap abans d’empassar-les, i enviar-les ben al fons. Unes expressions que probablement provenen dels nostres propis records d’infància. De més grans podem tendir a abusar de substàncies com l’alcohol, les drogues o jugar o tenir sexe compulsivament per evitar sentir el que sentim. Però quan abaixem la guàrdia, quan deixem de pressionar per mantenir-les amagades, emergiràn amb molta més força i seràn més difícils de gestionar.

Aigua - Bebent aigua

Com una planxa de suro que empenyem amb els peus al fons de la piscina. Es pot mantenir en equilibri una estona, mentre hi estem pendents si som hàbils. Però quan perdem l’equilibri, o alguna cosa ens despisti, començarà a trontollar, i sortirà disparada podent-nos fer mal i esquitxant aigua sense control. El mateix passa amb les emocions bloquejades.

Canviar de tema, evitar-les.
Quan ens diem “no vull pensar en això”, i evitem les situacions o relacions que creiem que ens les poden activar. Com les altres, pot semblar una solució eficaç, però es temporal i sovint comporta nous problemes i més greus (fòbies socials, agorafòbia…).

Controlar.
La idea de creure que es pot decidir què volem sentir o què no. És a dir, te molt a veure amb el judici intern del que està bé sentir i el que no. De la mateixa manera que aquell jutge intern que dictamina qué està bé i què no ho està, sovint sense uns arguments sòlids. Al igual que en els altres casos, quan abaixem la guàrdia aquestes emocions es rebel·len.

Canviar d’emoció
Quan una emoció ens sembla insuportable, podem tendir a canviar-la per un altra, per un registre emocional diferent. Per exemple podem enfadar-nos per, en definitiva, no sentir la tristor. A més de no connectar amb el que realment sentim, això genera una falsa sensació d’alleugeriment (com quan culpem als altres de coses que tenen a veure amb nosaltres).

Aquestes “solucions ràpides” poden semblar una manera de conduir les emocions, però tot i semblar que funciona a curt plaç no funciona a llarg plaç. Sovint constitueixen una solució per l’ara, i esdevindran un problema per més endavant.

Per aprendre a gestionar adequadament les emocions primer de tot els hi hem de poder perdre la por.

Totes les emocions son lícites. Totes son vàlides. I totes acaben passant.

Sensació - Emoció

Aprendre a emocionar-nos

L’objectiu no és tant el “ser feliços”, sinó que les emocions que no ens fan sentir bé es puguin resoldre. Aprendre a emocionar-nos. Que aprenguem a desfer els nusos emocionals cada cop amb més destresa, coneixent-nos millor, i aprenent de les nostres emocions. Només mirant-les als ulls, connectant amb elles, i permetent-nos sentir-les, podrem aprendre a emocionar-nos. Emocionar-nos bé.

Olga Armengol– Psicòloga

Com establir límits educatius

Límits Educatius II

La diferència entre un infant feliç i obedient, i un infant infeliç i desobedient probablement recau en com posem els límits els adults, i com interpretem les seves necessitats.

Per poder educar sobretot necessitem eines que ens permetin que l’infant tingui un criteri propi. Que sigui adequat en el marc social en el que viu. A més a més que tingui en compte les seves necessitats i les dels altres. Si bé l’educació en valors recau en el sí de la família i l’entorn, hi ha certs aspectes a tenir en compte que facilitaran la responsabilitat i l’autonomia.

Els límits educatius s’entenen i s’accepten millor per part de l’infant si tenim en compte aquests 10 aspectes.

Objectivitat.

És freqüent escoltar en nosaltres mateixos i en altres pares expressions com ‘porta’t bé’, ‘sigues bo’, o ‘no et portis malament’. Els nostres fills ens entendran millor si assenyalem les normes d’una forma més concreta. Un límit ben especificat amb frases curtes i ordres precises sol ser clar per a un nen. ‘Parla baixet en una biblioteca’; ‘agafa la meva mà per creuar el carrer’ són alguns exemples de formes que poden augmentar substancialment la relació de complicitat amb el teu fill.

Oferir opcions.

En molts casos, podem donar als nostres fills una oportunitat limitada per decidir com complir les nostres ordres. La llibertat d’oportunitat fa que un nen senti una sensació de poder i control, reduint les resistències. També permet aprendre a triar i a assumir les pròpies tries. Per exemple: ‘És l’hora del bany. Et vols dutxar o prefereixes banyar-te?’. ‘És l’hora de vestir-se. Vols triar aquests pantalons blaus o aquests altres vermells?’ Aquesta també és una forma més fàcil i ràpida de arribar a acords permetent triar dins la norma. Alhora també l’estem ajudant a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que ell/a també pot ser partícip de les decisions que l’afecten.

Fermesa.

En qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, necessitem aplicar el límit amb fermesa. Per exemple: ‘no peguis a la teva germana’ o ‘no juguis amb el ganivet’ són una mostra d’això. Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós en el rostre. Els límits més suaus suposen que el nen té la opció d’obeir o no. Exemples de lleugers límits educatius: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?’; ‘Vine a casa ara, val?». La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills. Per ser ells mateixos ferms quan els calgui i per aturar situacions abusives, per fer-se valer… Per tant és important evitar la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes o sotrecs).

Accentua el positiu.

Els nens són més receptius en fer el que se’ls ordena quan reben reforços positius (“premiar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament). Algunes repressions directes com el ‘no’, diuen a un nen que és inacceptable la seva actuació. No obstant no explica quin comportament és l’apropiat. En general, és millor dir a un nen el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no ha de fer (“sobretot no cridis”). Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”

Allunya’t del conflicte.

Quan diem ‘vull que vagis al llit ara mateix’, estem creant una lluita de poder personal amb els nostres fills. Una bona estratègia és fer constar la regla d’una forma impersonal. Per exemple: ‘Són les 8, hora de ficar-se al llit’ i li ensenyes el rellotge. En aquest cas el nen pot disgustar-se amb el rellotge, però no amb el pare o mare. La norma no prové d’ell/a. Quan preveiem que costarà aturar l’activitat que estan fer, pot anar bé avisar amb antelació: ‘en cinc minuts hem d’apagar la tele’.

Explica el perquè.

Quan un infant entén el motiu d’una regla com una forma de prevenir situacions perilloses per a si mateix i per a uns altres, se sentirà més animat a obeir-la. D’aquesta manera, el millor quan s’aplica un límit, és explicar al nen perquè ha d’obeir. Entenent la raó, els nens poden desenvolupar empatia i valors interns de conducta o comportament. A més a més ajudem a crear la seva pròpia consciència. ‘No podem patinar per casa perquè molestem als veïns’.

Suggereix una alternativa.

Sempre que apliquis un límit al comportament d’un infant, intenta indicar una alternativa acceptable. Sonarà menys negatiu i el teu fill/a probablement se sentirà compensat/da. D’aquesta manera, pots dir: ‘aquest és el meu pintallavis i no és per pintar. Aquí tens un llapis i paper per pintar’. En oferir-li alternatives, li estàs ensenyant que els seus sentiments i desitjos són acceptables. Tot i que ha de canviar una mica la forma.

Fermesa en el compliment.

Una regla puntual és essencial per a una efectiva posada en pràctica del límit educatiu. Una rutina flexible (ficar-se al llit a les 8 una nit, a quarts de 10 la propera, i a les 9 una altra nit) convida a una resistència vers la norma. Es torna impossible de complir. Les rutines i regles importants en la família haurien de ser efectives dia rere dia, encara que estiguis cansat o indisposat. Si dónes al infant l’oportunitat de donar tombs a les seves regles, segurament també intentarà resistir’s-hi.

Desaprova la conducta, no al infant.

Deixa clar als teus fills que la teva desaprovació està relacionada amb el seu comportament i no va directament cap a ells. Abans de dir ‘que mentider ets’, hauríem de dir ‘no està be dir mentides’ (desaprovació de la conducta).

Controla les emocions.

Els investigadors assenyalen que quan els pares estan molt estressats i castiguen més seriosament. També són més propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els seus fills. Hi ha èpoques en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després preguntar amb tranquil·litat, ‘que ha passat aquí?’.

Amb uns límits educatius respectuosos, que tinguin en compte les necessitats de l’infant, les normes s’interioritzaran amb més facilitat, ja que la motivació per fer ‘les coses ben fetes’ augmentarà.

 

Olga Armengol, Psicòloga.

Quan demanar hora al psicòleg o psicòloga infantil?

Quan demanar hora al psicòleg o psicòloga infantil?

Generalment pensem en la infància com en un moment feliç, ple, divertit, lliure de les preocupacions i dels problemes de la vida adulta. Costa imaginar que en aquesta etapa tan especial de la vida hi puguin haver dificultats, tot i que ens costi d’entendre, els nens i nenes també poden tenir problemes, complicacions, angoixes, pors, poden patir i passar-ho malament. Des de bloquejos emocionals en determinades etapes de canvi evolutiu, com a l’hora de deixar els bolquers, o de canvis de l’entorn, com l’arribada d’un germanet o germaneta.

Tot i això no deixen de ser nens, amb la fragilitat i la innocència que també caracteritza la infància, i moltes vegades encara no poden identificar què senten ni saber-ne el perquè. Moltes vegades aquesta immaduresa els fa expressar-ho, de manera inconscient, a traves de la conducta i/o el cos. Explosions de mal geni, insomni, enuresi (fer-se pipi), oposicionisme, o estat d’ànim decaigut poden ser normals si es donen de manera esporàdica o dins d’un context que ho pugui explicar, però poden ser una senyal d’alarma quan es repeteixen massa o amb intensitat.

Les consultes a la psicòloga infantil poden ajudar a entendre què li passa al nostre fill o filla, i poden tenir enquadraments ben diversos en cada cas: consultes aïllades, assessorament familiar, consultes terapèutiques, psicoteràpies…

En les exploracions, que es realitzen a l’inici, es realitzen unes visites per poder conèixer millor la realitat del nen o nena i la família. Les exploracions poden constar d’entrevistes, tests projectius o hores de joc. Un cop finalitzada l’exploració s’acorda el tractament o psicoteràpia. 

 

 

 

 

 

 

La psicoteràpia es el tractament d’aspectes psicològics i emocionals. La psicoteràpia en psicologia infantil és realitza de diferent manera que amb adults, ja que el llenguatge infantil és diferent a l’adult. En els nens i nenes s’entén el joc com una forma d’expressió equiparable a la del llenguatge verbal en els adults. S’ofereixen eines per tal de potenciar la seva comunicació, mitjançant el simbolisme i la conceptualització. Seria una activitat similar a la de somiar, però que ens permet l’observació directa. Al oferir-li al nen la possibilitat de jugar en un context particular, amb un enquadrament donat, que inclou espai, temps, explicitació de rols i finalitat es crea un espai únic que el permet obrir-se a l’expressió.

Olga Armengol, Psicòloga Sanitària.

Obrir whatsapp
1
Et puc ajudar?
Hola! En què et puc ajudar?