Els Límits Educatius. Per què calen?

Haver de limitar la conducta dels infants no sempre ve de gust. Cal posar límits? Per què serveix posar límits als infants?

En moments d’incertesa i por a tots i totes ens agrada tenir una guia, poder intuir que hem de fer o per on podem tirar. En la infància, quan la personeta està en construcció, les emocions s’estan aprenent a gestionar, i les primeres frustracions es fan insuportables, uns límits coherents donen seguretat.

A l’hora de posar límits, i d’educar, tots i totes tenim uns coneixements previs: la manera com ens han educat a nosaltres mateixos.

Ara be, ens serveixen? Els comprem al 100%? O ens qüestionem de quina manera poder-los millorar?

La tasca d’educar la d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge.

Entren en joc els nostres fantasmes del passat, amb la nostra paternitat o maternitat ideal. Ens trobem amb la sensació de ser equilibristes caminant per una corda que oscil·la entre la permissivitat i l’autoritarisme, ser massa sobreprotector/a o ser un dictador/a. Un llistat sense fi de situacions que ens fan estar decidint constantment: l’estona davant de la tele, la quantitat de llaminadures, etc.

Un/a adult/a que no aconsegueix posar un límit amb fermesa i certa flexibilitat, probablement s’enfrontarà amb un nen insatisfet, les demandes del qual aniran en augment. No per un intent de «manipular», ni molt menys. Els infants no manipulen perquè encara no tenen la capacitat de posar-se en la pell de l’altre per a manipular el que pensa o fa. Per tant ho fan seguint els seus desitjos. Però cal cedir als seus desitjos? Els desitjos sempre satisfets impliquen la mort del desig. Per això quan un desig no aconsegueix satisfer-se, el nen pot continuar desitjant (motivant-se).

El desig és «el motor de la vida».

Doncs, quina és la funció dels límits? Un límit…

Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.
Ofereix un ambient segur i confiable en el que podrà jugar, explorar i aprendre.
Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, i també dóna ordre al seu món i genera seguretat.
Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.
Permet al nen l’oportunitat de pensar, i de prendre la iniciativa i buscar solucions.
Protegeix al nen/a de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.
Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.
Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

Els nens i nenes, des de petits, aprenen normes i valors tractant de assemblar-se als adults amb els qui interactuen. La primera forma d’aprenentatge és per identificació. Es tracta mes que de prohibir, d’oferir models identificatius. Ser els seus models, els seus guies.

Així com els pares i mares defineixen les normes i pautes dins de l’àmbit familiar, també introdueixen als nens en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència. Ensenyen a pensar i tenir criteri propi, es a dir, a empatitzar amb les necessitats alienes, a tenir valors…

La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge per ambdues bandes.

Olga Armengol, Psicòloga.

28 marzo, 20185 abril, 2020

El Referèndum i els Infants

EL REFERÈNDUM I ELS INFANTS

Com ho viuen els més petits?

Els nens i nenes viuen aquesta realitat igual que nosaltres, però des de la seva pròpia alçada. El seu propi punt de vista. A mode d'exemple, heu provat mai d'ajupir-vos al seu nivell quan heu estat al mig d'un concert o manifestació? Com us heu sentit? La mateixa realitat, viscuda des de la seva perspectiva, pot ser molt més angoixant i desconcertant.

Tots i totes els nens i les nenes son diferents, i depenent de la seva edat, del seu temperament, el nivell maduratiu, la quantitat d'informació rebuda, o les reaccions que han percebut es creen un mapa mental del que està passant al seu voltant.

Els més petits, tot i ser observadors de la realitat, probablement la puguin viure com un joc. Si ens fixem en pel·lícules com La vita è bella, o The Pursuit of Happyness, podem veure com una mateixa realitat, per difícil que sigui, pot ser viscuda com una divertida aventura als ulls d'un infant.

Quan ja son més grans, sovint a partir dels 5 anys, comencen a fer-se preguntes i volen respostes. Poden entendre, o no, la realitat que veuen, però sovint no avaluen el seu abast ni conseqüències. Això els pot provocar por, ansietat i desconcert.

Sols amb el fet d'oferir un espai on preguntar, ja aconseguirem que disminueixi el seu nivell d'ansietat.

Hem de transmetre missatges clars, amb paraules que entenguin, i poder posar-nos al seu lloc a l'hora de respondre'ls aquestes preguntes. Ja tenen adquirits valors com la solidaritat i l'empatia, i els poden estar espantant o desconcertant les imatges de violència i d'adults ferits física i emocionalment.

Com hauríem d'actuar?

Sovint ens debatem entre la ambivalència de sobreexposar als nens a aquesta realitat, o amagar-los-hi intentant protegir-los.

Els nens i nenes estan exposats als mitjans de comunicació, observen constantment als adults que els envoltem, i necessiten una resposta a les seves preguntes.

Al igual que en altres temàtiques com la mort o les separacions, hem de poder tractar el tema amb naturalitat, i sense restar-li importància. Un infant que pregunta ens està mostrant que necessita respostes, i les hi hem de donar. Amb un llenguatge que pugui entendre, i procurant sempre i en primer lloc la seva protecció i benestar.

Però un infant que no pregunta probablement també les necessiti. Hem d'estar atents al seu estat anímic, als seus jocs, i oferir un espai per els dubtes i esclariments que pugui necessitar. Davant de determinades imatges i situacions, la passivitat i indiferència ens ha de alarmar de que quelcom no s'està processant bé. Alguna reacció emocional natural està quedant amagada. Estar atents i/o acompanyar els seus jocs espontanis, o oferir material plàstic i animar-los a expressar com se senten pot ajudar a connectar-los amb les seves pors i preguntes. Com en una bona recepta de cuina, l'equilibri dels ingredients és essencial.

Els més petits ens poden sorprendre amb moltes preguntes que volen una resposta. "Què vol dir Independència?". "Els policies peguen i són dolents?". "Per què aquesta senyora de la foto te sang a la cara?"... Seria bo poder-los-hi contestar i exemplificar en un llenguatge que entenguin, posant l'accent en la seva protecció emocional i la seva escala de valors.

Les respostes haurien de ser adequades a l'edat del nen o nena, al seu nivell maduratiu, i a les seves reaccions, i sense excedir-nos en detalls irrellevants per ells o que no puguin entendre.

RESPOSTES CLARES, SENZILLES I ADEQUADES AL SEU LLENGUATGE I EDAT

Tot i això, els adults no tenim respostes per tot, i també podem contestar "no ho se", "jo també m'ho pregunto", o "jo tampoc ho entenc". El missatge més valuós per ells i elles serà el que provingui de la nostra pròpia actitud, i de com entomem nosaltres la situació.
També els pot ajudar molt el fet de posar nom a les sensacions i les emocions que senten. Ajudant a identificar sentiments estem ajudant a gestionar-los. Tots son vàlids, tant si ens fan sentir bé com si ens fan sentir malament, i tots ells tenen un nom i es poden expressar. Si costa identificar-los podeu fer ús de l'Emocionari, un diccionari d'emocions, disponible a les biblioteques i llibreries, ideat amb aquest fi.

Olga Armengol Vazquez
Psicòloga Col. 13744

Article publicat a:

Revista del Moviment de Renovació Pedagògica
Diari de l'Educació

28 marzo, 20185 abril, 2020

La gelosia. Germanet/a a la vista!

Els gels son un estat afectiu, que en els nens i nenes, es caracteritza per la por de perdre, o veure reduït, l'afecte dels seus progenitors, fonamentalment de la mare, a causa del naixement d'un nou germà a qui s'haurà de dedicar molt de temps durant els primers mesos de la seva vida. Alguns experts opinen que els sentiments de gelosia que es produeixen de forma natural al néixer un germà, formen part d'una etapa normal i necessària en el desenvolupament evolutiu, que ajuda als nens a madurar. Tot i això hi ha coses que els pares i mares podem fer per a ajudar a superar-los, i evitar que s'agreugin.

Els pares hem de preparar els nens per a l'arribada del nadó, fomentant sobretot la seva autoestima i fent-li partícip de tot el relacionat amb l'arribada del nou membre de la família. En definitiva, els pares hem d'actuar amb afecte, però amb fermesa i sense perdre de vista els nostres criteris educatius. Si, durant aquesta etapa de gelosia, els pares segueixen dedicant el mateix temps al seu fill gran, i oferint-li el mateix afecte i afecte que li demostraven abans de néixer el nadó, aquests sentiments acaben per desaparèixer.

Alguns consells per prevenir l'agreujament de la gelosia entre germans

És molt difícil deixar de ser el sol per ser una estrella més en l'univers de la casa familiar, però hi ha algunes pautes que hem de tenir en compte per minimitzar en els fills grans els efectes de l'arribada d'un nou membre a la família:

- Ajudar a entendre que tindrà un germanet/a. És recomanable que uns mesos abans que neixi el nadó abonem el terreny i preparem al germà o germana gran per al naixement. Al igual que els pares i mares ens anem mentalitzant progressivament durant els 9 mesos de gestació, els germanets també ho poden fer. Incloure un espai mental per al nadó que vindrà, amb positivitat, i il·lusió, i permetent l'expressió de les emocions que tot plegat els hi generi. Tot i això no hem d'oblidar l'edat del/la gran, i recordar que les necessitats d'afecte, cura i protecció continuen estant-hi sobretot si tenen entre 0 i 4 anys.

- Procura anticipar els canvis. Si es preveuen canvis d'habitació, és millor fer-los abans del naixement. Així, evitarem que el nostre fill pensi que l'arribada del nadó el va desplaçar i li treu del seu lloc.

- Mantingues la seva rutina. Quan s'aproximi el part, no hem de canviar les rutines diàries de l'infant (hora de dinar, lavabo i dormir), tot i que s'hagi de marxar a casa dels avis o d'altres familiars. Sempre que sigui possible, és preferible que passi aquest moment a casa seva, envoltat dels seus joguines i de tot allò que li dóna seguretat.

- Evita altres canvis temporalment. No és recomanable ajuntar la crisi de l'arribada d'un germà amb altres canvis importants, com d'ingrés a la escola infantil o un canvi de domicili. Tot i això, si hi ha canvis evolutius per als que creieu que ja està preparat/da (treure bolquer, o anar a dormir al seu llitet), i l'infant ho demana o accepta, podeu provar-ho.

- Estimar el doble es possible! Sovint ens qüestionem, quan tenim un sol fill, si és possible estimar tant a un altre. Ho es, i ho podem fer amb naturalitat. Pot continuar havent-hi un temps de qualitat compartit, ple d'afecte i amor quan, per exemple, estiguis alletant al nadó. Es important poder tenir present al germà o germana gran en tot moment, inclús quan sembli que no necessiti atenció. Si rep atenció i amor incondicional, probablement no necessiti reclamar-ne més.

Contes per als infants:

En ocasions resulta útil comptar amb material de lectura, i dibuixos ben bonics, per poder ajudar a simbolitzar què representa l'arribada d'un nadó a casa. També permet identificar els sentiments que això provoca en els nens, i estableix un espai íntim de lectura i afecte amb la mare o el pare. Es important però confiar en el nostre propi criteri per orientar al nen/a i explicar-li-ho, i no abusar massa dels contes per a fer-ho. Encara que esperi un germanet o germaneta te dret a poder seguir llegint la caputxeta.

- https://www.demicasaalmundo.com/blog/11-libros-para-preparar-la-llegada-de-un-hermanito/

- http://www.crecerfeliz.es/Ninos/Desarrollo-y-aprendizaje/Cuentos-sobre-los-celos-entre-hermanos

- http://www.clubpequeslectores.com/2015/03/21-libros-infantiles-celos-rivalidad-hermanos.html

Lectures per mares i pares:

Aquestes son algunes lectures que tracten molt bé el tema.

- El segundo hijo. M. Zweiback.

- Celos y rivalidad entre hermanos. Jesus Jarque.

- Hermanos, no rivales. Adele Faber.

- Niños Celosos. Nessia Laniado.

Olga Armengol, Psicòloga Sanitària

636234258

Els Límits Educatius. Per què calen?

La tasca d’educar la d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge.

El desig és «el motor de la vida».

Doncs, quina és la funció dels límits? Un límit…

Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.

Ofereix un ambient segur i confiable en el que podrà jugar, explorar i aprendre.

Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, i també dóna ordre al seu món i genera seguretat.

Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.

Permet al nen l’oportunitat de pensar, i de prendre la iniciativa i buscar solucions.

Protegeix al nen/a de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.

Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.

Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

Olga Armengol, Psicòloga.

Els nens i nenes estan exposats als mitjans de comunicació, observen constantment als adults que els envoltem, i necessiten una resposta a les seves preguntes.

La gelosia. Germanet/a a la vista!