Bloquejos emocionals i cos: quan el que no pots dir es queda dins

Hi ha emocions que no troben sortida i que, en lloc de desaparèixer, es queden al cos. Aquesta realitat és àmpliament abordada per la psicosomàtica, un camp que explora com els conflictes emocionals inconscients es poden traduir en símptomes físics reals. Autors com Pierre Marty, Françoise Dolto, Didier Anzieu i, més recentment, Luis Chiozza, han teoritzat sobre aquesta articulació profunda entre cos i psique. A Occident, sovint s’ha separat el que sentim del que somatitzem, però la pràctica clínica demostra una i altra vegada que el cos té un llenguatge emocional que cal llegir amb precisió i respecte.

Des d’un abordatge psicodinàmic profund, i també des de la teràpia EMDR amb integració somàtica, és possible accedir a aquestes emocions bloquejades, reprocessar-ne l’origen i alliberar el cos de la tensió sostinguda. El següent text no vol ser una guia diagnòstica, sinó una orientació per entendre com es manifesta el dolor emocional al cos i com podem començar a escoltar-lo per transformar-lo. Un ajut a prendre consciència que sovint parlo amb els meus pacients a teràpia quan escoltem i enetem el símptoma que es presenta.

Por i ansietat anticipatòria

Les pors anticipatòries, especialment quan s’han instaurat de manera crònica, activen el sistema nerviós simpàtic. El cos es prepara per una amenaça que no arriba, però que internament es viu com imminent. Les zones més habitualment afectades són la caixa toràcica, el plexe solar i la gola. El resultat són respiracions curtes, opressió toràcica, sensació de vertigen o nusos persistents.

A nivell psicosomàtic, aquesta activació constant pot derivar en trastorns com l’asma d’origen no al·lèrgic, hipertensió o alteracions digestives funcionals com el síndrome del còlon irritable, donada la connexió directa entre el sistema límbic i el sistema digestiu.

Recurs terapèutic: la pràctica regular de respiració diafragmàtica, combinada amb visualitzacions segures, ajuda a disminuir l’activació. A la consulta, aquestes pors es poden abordar des de l’arrel traumàtica amb EMDR o explorades en profunditat des d’una perspectiva transferencial i vincular.

Angoixa i col·lapse emocional

L’angoixa és una emoció totalment corporal. Sovint es manifesta com opressió a l’estómac, tensió al diafragma o una sensació de nàusea emocional. Quan el sistema no pot sostenir més emoció reprimida, apareix el col·lapse. Aquest pot expressar-se amb episodis dissociatius, fatiga extrema o bloqueig corporal generalitzat.

Clínicament, l’angoixa no elaborada pot conduir a fenòmens psicosomàtics com les gastritis nervioses, disfuncions del sistema vagal o trastorns del son. Darrere hi trobem, sovint, escenes primerenques de soledat emocional o contextos d’exigència emocional sense contenció.

Pràctica suggerida: aplicar calor local a l’abdomen mentre s’escriu el que no s’ha pogut expressar en veu alta pot començar a donar forma al que estava encapsulat. A la teràpia, EMDR permet accedir a aquestes vivències de desbordament i sostenir-les des de la reestructuració adaptativa; la mirada psicodinàmica ajuda a entendre quins mecanismes defensius s’han instal·lat per evitar sentir.

Problemàtiques de vincle i afectives

D’una banda, els conflictes relacionats amb el vincle afectiu i la necessitat de ser estimat deixen una empremta corporal molt clara. Per exemple, el pit buit, la tensió mandibular o la gana emocional que s’instal·la a la boca de l’estómac són formes directes de parlar del buit relacional. Ara bé, quan el cos diu “necessito contacte” però aquest no arriba, és llavors quanapareixen patrons de compensació: hiperactivitat, necessitat de control, dependència emocional o trastorns alimentaris. En definitiva, i com a conseqüència d’aquesta mancança relacional, el cos intenta cobrir, com pot, un buit afectiu que no s’ha pogut omplir des de la relació.

En la lectura psicosomàtica, aquest tipus de bloqueig pot associar-se a trastorns com la dispepsia funcional, les compulcions alimentàries o les migranyes tensionals. Des d’una visió terapèutica, es treballa tant el vincle amb figures de base com les creences profundes que han derivat d’aquesta manca de mirada.

Reparació interna: col·locar les mans sobre el pit i reconèixer la pròpia necessitat d’afecte, sense jutjar-la, pot començar a reconfigurar el vincle amb un mateix. EMDR focalitzat en vincles i el treball transferencial en teràpia psicodinàmica són eixos fonamentals en aquest terreny.

Sobrecàrrega emocional i exigència interna

Quan la vida s’ha viscut des de la responsabilitat extrema o la necessitat d’eficàcia constant, el cos ho paga. Les espatlles, la zona cervical i lumbar acumulen el pes de tot el que s’ha sostingut. Aquest patró, molt present en persones amb funció cuidadora crònica o històries d’adultització precoç, pot derivar en bruxisme, fatiga crònica, fibromiàlgia o cefalees tensives.

Psicosomàticament, s’hi associen malalties autoimmunitàries lleus, alteracions musculars cròniques i estats d’hipervigilància física.

Acció reequilibradora: descansar amb les cames recolzades i un coixí a l’abdomen pot generar un efecte contenidor. Teràpies que treballin el “jo ideal” i la funció defensiva de l’exigència permeten desactivar el mecanisme des de la base.

Ràbia continguda

La ràbia no expressada —especialment en contextos on expressar-la era castigat o ignorat— pot transformar-se en patologia corporal. La tensió mandibular, els punys tancats, el coll rígid o la pressió hepàtica són expressions habituals. El bruxisme, en aquest sentit, és una forma literal de “mossegar-se la ràbia” mentre dormim. A llarg termini, pot desencadenar úlceres, tendinitis o trastorns intestinals.

Quan no hem après a canalitzar la ràbia de forma segura, el cos fa el que pot per contenir-la. Tanmateix, aquesta energia emocional no desapareix per art de màgia: queda acumulada. Així, amb el pas del temps, pot esclatar de manera explosiva o, per contra, girar-se cap endins i manifestar-se de forma autodestructiva. A més, aquest bloqueig intern sovint es tradueix en tensió mandibular, contractures musculars o fins i tot en bruxisme. Per això, és clau que, en context terapèutic, es pugui reconèixer aquesta ràbia, donar-li nom i espai, i sobretot, dignificar-la com una resposta legítima davant d’una situació que, potser, va ser injusta o dolorosa.

Recurs físic: picar coixins o deixar anar la veu amb intensitat controlada ajuda a recuperar el moviment de defensa que va quedar paralitzat. Acompanyat terapèuticament, aquest gest es transforma en un acte de restauració personal.

Tristesa profunda i dol

El dol no expressat s’acumula al pit, a l’estómac i, sovint, al rostre. Es converteix en pes, en absència interna o en paràlisi emocional. Aquesta tristesa pot anar acompanyada de desànim, problemes de son, afonia psicosomàtica i, en alguns casos, trastorns inflamatoris de baixa intensitat. La psicosomàtica clàssica parla del “cos desorganitzat per absència de plor”.

En teràpia, cal fer espai per al dol: no només per parlar-lo, sinó per sostenir-lo i transitar-lo amb el cos.

Petita pràctica: caminar sola per un lloc que t’agradi, amb la consigna de no dir res i només escoltar-te, pot activar la tristesa d’una manera amable i accessible.

Vergonya i desvaloració

La vergonya es manifesta com una implosió emocional. El cos vol desaparèixer, abaixar el cap, enrogir. Aquesta reacció fisiològica és un reflex d’un sistema nerviós que percep perill social. Quan la vergonya és sostinguda, pot derivar en bloquejos de la parla, problemes de pell, tensió abdominal i trastorns alimentaris de tipus restrictiu o purgatiu.

És habitual que la vergonya aparegui en persones amb història de ridiculització, humiliació o negligència emocional. La teràpia ha d’oferir un espai on la mirada no jutgi, on la persona pugui experimentar-se digna simplement per existir.

Gesta simbòlica: escriure una carta a la versió infantil de tu mateixa, en què la reconeixes, la defenses i la valides, pot començar a trencar aquest cercle intern d’invisibilitat.

El cos parla. La teràpia escolta.

Quan parlem de bloquejos emocionals i cos, no estem parlant de metàfores. Estem parlant de sistemes nerviosos alterats, de músculs que memoritzen emocions, de sistemes digestius que processen molt més que aliments. Treballar-ho terapèuticament implica anar més enllà de la paraula, integrar el cos, la memòria, el vincle i el significat.

Tant des de la psicoteràpia psicodinàmica com des de EMDR amb integració corporal, és possible escoltar aquestes senyals, entendre’n l’origen i començar a alliberar el cos del pes que porta. No es tracta de buscar solucions ràpides, sinó de construir un camí de reconeixement profund.

Olga Armengol

Psicòloga Sanitària, col. C-13744

Hi ha emocions que no troben sortida i que, en lloc de desaparèixer, es queden al cos. Aquesta realitat és àmpliament abordada per la psicosomàtica, un camp que explora com els conflictes emocionals inconscients es poden traduir en símptomes físics reals. Autors com Pierre Marty, Françoise Dolto, Didier Anzieu i, més recentment, Luis Chiozza, han teoritzat sobre aquesta articulació profunda entre cos i psique. A Occident, sovint s’ha separat el que sentim del que somatitzem, però la pràctica clínica demostra una i altra vegada que el cos té un llenguatge emocional que cal llegir amb precisió i respecte.

Des d’un abordatge psicodinàmic profund, i també des de la teràpia EMDR amb integració somàtica, és possible accedir a aquestes emocions bloquejades, reprocessar-ne l’origen i alliberar el cos de la tensió sostinguda. El següent text no vol ser una guia diagnòstica, sinó una orientació per entendre com es manifesta el dolor emocional al cos i com podem començar a escoltar-lo per transformar-lo. Un ajut a prendre consciència que sovint parlo amb els meus pacients a teràpia quan escoltem i enetem el símptoma que es presenta.

Por i ansietat anticipatòria

Les pors anticipatòries, especialment quan s’han instaurat de manera crònica, activen el sistema nerviós simpàtic. El cos es prepara per una amenaça que no arriba, però que internament es viu com imminent. Les zones més habitualment afectades són la caixa toràcica, el plexe solar i la gola. El resultat són respiracions curtes, opressió toràcica, sensació de vertigen o nusos persistents.

A nivell psicosomàtic, aquesta activació constant pot derivar en trastorns com l’asma d’origen no al·lèrgic, hipertensió o alteracions digestives funcionals com el síndrome del còlon irritable, donada la connexió directa entre el sistema límbic i el sistema digestiu.

Recurs terapèutic: la pràctica regular de respiració diafragmàtica, combinada amb visualitzacions segures, ajuda a disminuir l’activació. A la consulta, aquestes pors es poden abordar des de l’arrel traumàtica amb EMDR o explorades en profunditat des d’una perspectiva transferencial i vincular.

Angoixa i col·lapse emocional

L’angoixa és una emoció totalment corporal. Sovint es manifesta com opressió a l’estómac, tensió al diafragma o una sensació de nàusea emocional. Quan el sistema no pot sostenir més emoció reprimida, apareix el col·lapse. Aquest pot expressar-se amb episodis dissociatius, fatiga extrema o bloqueig corporal generalitzat.

Clínicament, l’angoixa no elaborada pot conduir a fenòmens psicosomàtics com les gastritis nervioses, disfuncions del sistema vagal o trastorns del son. Darrere hi trobem, sovint, escenes primerenques de soledat emocional o contextos d’exigència emocional sense contenció.

Pràctica suggerida: aplicar calor local a l’abdomen mentre s’escriu el que no s’ha pogut expressar en veu alta pot començar a donar forma al que estava encapsulat. A la teràpia, EMDR permet accedir a aquestes vivències de desbordament i sostenir-les des de la reestructuració adaptativa; la mirada psicodinàmica ajuda a entendre quins mecanismes defensius s’han instal·lat per evitar sentir.

Problemàtiques de vincle i afectives

D’una banda, els conflictes relacionats amb el vincle afectiu i la necessitat de ser estimat deixen una empremta corporal molt clara. Per exemple, el pit buit, la tensió mandibular o la gana emocional que s’instal·la a la boca de l’estómac són formes directes de parlar del buit relacional. Ara bé, quan el cos diu “necessito contacte” però aquest no arriba, és llavors quanapareixen patrons de compensació: hiperactivitat, necessitat de control, dependència emocional o trastorns alimentaris. En definitiva, i com a conseqüència d’aquesta mancança relacional, el cos intenta cobrir, com pot, un buit afectiu que no s’ha pogut omplir des de la relació.

En la lectura psicosomàtica, aquest tipus de bloqueig pot associar-se a trastorns com la dispepsia funcional, les compulcions alimentàries o les migranyes tensionals. Des d’una visió terapèutica, es treballa tant el vincle amb figures de base com les creences profundes que han derivat d’aquesta manca de mirada.

Reparació interna: col·locar les mans sobre el pit i reconèixer la pròpia necessitat d’afecte, sense jutjar-la, pot començar a reconfigurar el vincle amb un mateix. EMDR focalitzat en vincles i el treball transferencial en teràpia psicodinàmica són eixos fonamentals en aquest terreny.

Sobrecàrrega emocional i exigència interna

Quan la vida s’ha viscut des de la responsabilitat extrema o la necessitat d’eficàcia constant, el cos ho paga. Les espatlles, la zona cervical i lumbar acumulen el pes de tot el que s’ha sostingut. Aquest patró, molt present en persones amb funció cuidadora crònica o històries d’adultització precoç, pot derivar en bruxisme, fatiga crònica, fibromiàlgia o cefalees tensives.

Psicosomàticament, s’hi associen malalties autoimmunitàries lleus, alteracions musculars cròniques i estats d’hipervigilància física.

Acció reequilibradora: descansar amb les cames recolzades i un coixí a l’abdomen pot generar un efecte contenidor. Teràpies que treballin el “jo ideal” i la funció defensiva de l’exigència permeten desactivar el mecanisme des de la base.

Ràbia continguda

La ràbia no expressada —especialment en contextos on expressar-la era castigat o ignorat— pot transformar-se en patologia corporal. La tensió mandibular, els punys tancats, el coll rígid o la pressió hepàtica són expressions habituals. El bruxisme, en aquest sentit, és una forma literal de “mossegar-se la ràbia” mentre dormim. A llarg termini, pot desencadenar úlceres, tendinitis o trastorns intestinals.

Quan no hem après a canalitzar la ràbia de forma segura, el cos fa el que pot per contenir-la. Tanmateix, aquesta energia emocional no desapareix per art de màgia: queda acumulada. Així, amb el pas del temps, pot esclatar de manera explosiva o, per contra, girar-se cap endins i manifestar-se de forma autodestructiva. A més, aquest bloqueig intern sovint es tradueix en tensió mandibular, contractures musculars o fins i tot en bruxisme. Per això, és clau que, en context terapèutic, es pugui reconèixer aquesta ràbia, donar-li nom i espai, i sobretot, dignificar-la com una resposta legítima davant d’una situació que, potser, va ser injusta o dolorosa.

Recurs físic: picar coixins o deixar anar la veu amb intensitat controlada ajuda a recuperar el moviment de defensa que va quedar paralitzat. Acompanyat terapèuticament, aquest gest es transforma en un acte de restauració personal.

Tristesa profunda i dol

El dol no expressat s’acumula al pit, a l’estómac i, sovint, al rostre. Es converteix en pes, en absència interna o en paràlisi emocional. Aquesta tristesa pot anar acompanyada de desànim, problemes de son, afonia psicosomàtica i, en alguns casos, trastorns inflamatoris de baixa intensitat. La psicosomàtica clàssica parla del “cos desorganitzat per absència de plor”.

En teràpia, cal fer espai per al dol: no només per parlar-lo, sinó per sostenir-lo i transitar-lo amb el cos.

Petita pràctica: caminar sola per un lloc que t’agradi, amb la consigna de no dir res i només escoltar-te, pot activar la tristesa d’una manera amable i accessible.

Vergonya i desvaloració

La vergonya es manifesta com una implosió emocional. El cos vol desaparèixer, abaixar el cap, enrogir. Aquesta reacció fisiològica és un reflex d’un sistema nerviós que percep perill social. Quan la vergonya és sostinguda, pot derivar en bloquejos de la parla, problemes de pell, tensió abdominal i trastorns alimentaris de tipus restrictiu o purgatiu.

És habitual que la vergonya aparegui en persones amb història de ridiculització, humiliació o negligència emocional. La teràpia ha d’oferir un espai on la mirada no jutgi, on la persona pugui experimentar-se digna simplement per existir.

Gesta simbòlica: escriure una carta a la versió infantil de tu mateixa, en què la reconeixes, la defenses i la valides, pot començar a trencar aquest cercle intern d’invisibilitat.

El cos parla. La teràpia escolta.

Quan parlem de bloquejos emocionals i cos, no estem parlant de metàfores. Estem parlant de sistemes nerviosos alterats, de músculs que memoritzen emocions, de sistemes digestius que processen molt més que aliments. Treballar-ho terapèuticament implica anar més enllà de la paraula, integrar el cos, la memòria, el vincle i el significat.

Tant des de la psicoteràpia psicodinàmica com des de EMDR amb integració corporal, és possible escoltar aquestes senyals, entendre’n l’origen i començar a alliberar el cos del pes que porta. No es tracta de buscar solucions ràpides, sinó de construir un camí de reconeixement profund.

Olga Armengol

Psicòloga Sanitària, col. C-13744

Hi ha emocions que no troben sortida i que, en lloc de desaparèixer, es queden al cos. Aquesta realitat és àmpliament abordada per la psicosomàtica, un camp que explora com els conflictes emocionals inconscients es poden traduir en símptomes físics reals. Autors com Pierre Marty, Françoise Dolto, Didier Anzieu i, més recentment, Luis Chiozza, han teoritzat sobre aquesta articulació profunda entre cos i psique. A Occident, sovint s’ha separat el que sentim del que somatitzem, però la pràctica clínica demostra una i altra vegada que el cos té un llenguatge emocional que cal llegir amb precisió i respecte.

Des d’un abordatge psicodinàmic profund, i també des de la teràpia EMDR amb integració somàtica, és possible accedir a aquestes emocions bloquejades, reprocessar-ne l’origen i alliberar el cos de la tensió sostinguda. El següent text no vol ser una guia diagnòstica, sinó una orientació per entendre com es manifesta el dolor emocional al cos i com podem començar a escoltar-lo per transformar-lo. Un ajut a prendre consciència que sovint parlo amb els meus pacients a teràpia quan escoltem i enetem el símptoma que es presenta.

Por i ansietat anticipatòria

Les pors anticipatòries, especialment quan s’han instaurat de manera crònica, activen el sistema nerviós simpàtic. El cos es prepara per una amenaça que no arriba, però que internament es viu com imminent. Les zones més habitualment afectades són la caixa toràcica, el plexe solar i la gola. El resultat són respiracions curtes, opressió toràcica, sensació de vertigen o nusos persistents.

A nivell psicosomàtic, aquesta activació constant pot derivar en trastorns com l’asma d’origen no al·lèrgic, hipertensió o alteracions digestives funcionals com el síndrome del còlon irritable, donada la connexió directa entre el sistema límbic i el sistema digestiu.

Recurs terapèutic: la pràctica regular de respiració diafragmàtica, combinada amb visualitzacions segures, ajuda a disminuir l’activació. A la consulta, aquestes pors es poden abordar des de l’arrel traumàtica amb EMDR o explorades en profunditat des d’una perspectiva transferencial i vincular.

Angoixa i col·lapse emocional

L’angoixa és una emoció totalment corporal. Sovint es manifesta com opressió a l’estómac, tensió al diafragma o una sensació de nàusea emocional. Quan el sistema no pot sostenir més emoció reprimida, apareix el col·lapse. Aquest pot expressar-se amb episodis dissociatius, fatiga extrema o bloqueig corporal generalitzat.

Clínicament, l’angoixa no elaborada pot conduir a fenòmens psicosomàtics com les gastritis nervioses, disfuncions del sistema vagal o trastorns del son. Darrere hi trobem, sovint, escenes primerenques de soledat emocional o contextos d’exigència emocional sense contenció.

Pràctica suggerida: aplicar calor local a l’abdomen mentre s’escriu el que no s’ha pogut expressar en veu alta pot començar a donar forma al que estava encapsulat. A la teràpia, EMDR permet accedir a aquestes vivències de desbordament i sostenir-les des de la reestructuració adaptativa; la mirada psicodinàmica ajuda a entendre quins mecanismes defensius s’han instal·lat per evitar sentir.

Problemàtiques de vincle i afectives

D’una banda, els conflictes relacionats amb el vincle afectiu i la necessitat de ser estimat deixen una empremta corporal molt clara. Per exemple, el pit buit, la tensió mandibular o la gana emocional que s’instal·la a la boca de l’estómac són formes directes de parlar del buit relacional. Ara bé, quan el cos diu “necessito contacte” però aquest no arriba, és llavors quanapareixen patrons de compensació: hiperactivitat, necessitat de control, dependència emocional o trastorns alimentaris. En definitiva, i com a conseqüència d’aquesta mancança relacional, el cos intenta cobrir, com pot, un buit afectiu que no s’ha pogut omplir des de la relació.

En la lectura psicosomàtica, aquest tipus de bloqueig pot associar-se a trastorns com la dispepsia funcional, les compulcions alimentàries o les migranyes tensionals. Des d’una visió terapèutica, es treballa tant el vincle amb figures de base com les creences profundes que han derivat d’aquesta manca de mirada.

Reparació interna: col·locar les mans sobre el pit i reconèixer la pròpia necessitat d’afecte, sense jutjar-la, pot començar a reconfigurar el vincle amb un mateix. EMDR focalitzat en vincles i el treball transferencial en teràpia psicodinàmica són eixos fonamentals en aquest terreny.

Sobrecàrrega emocional i exigència interna

Quan la vida s’ha viscut des de la responsabilitat extrema o la necessitat d’eficàcia constant, el cos ho paga. Les espatlles, la zona cervical i lumbar acumulen el pes de tot el que s’ha sostingut. Aquest patró, molt present en persones amb funció cuidadora crònica o històries d’adultització precoç, pot derivar en bruxisme, fatiga crònica, fibromiàlgia o cefalees tensives.

Psicosomàticament, s’hi associen malalties autoimmunitàries lleus, alteracions musculars cròniques i estats d’hipervigilància física.

Acció reequilibradora: descansar amb les cames recolzades i un coixí a l’abdomen pot generar un efecte contenidor. Teràpies que treballin el “jo ideal” i la funció defensiva de l’exigència permeten desactivar el mecanisme des de la base.

Ràbia continguda

La ràbia no expressada —especialment en contextos on expressar-la era castigat o ignorat— pot transformar-se en patologia corporal. La tensió mandibular, els punys tancats, el coll rígid o la pressió hepàtica són expressions habituals. El bruxisme, en aquest sentit, és una forma literal de “mossegar-se la ràbia” mentre dormim. A llarg termini, pot desencadenar úlceres, tendinitis o trastorns intestinals.

Quan no hem après a canalitzar la ràbia de forma segura, el cos fa el que pot per contenir-la. Tanmateix, aquesta energia emocional no desapareix per art de màgia: queda acumulada. Així, amb el pas del temps, pot esclatar de manera explosiva o, per contra, girar-se cap endins i manifestar-se de forma autodestructiva. A més, aquest bloqueig intern sovint es tradueix en tensió mandibular, contractures musculars o fins i tot en bruxisme. Per això, és clau que, en context terapèutic, es pugui reconèixer aquesta ràbia, donar-li nom i espai, i sobretot, dignificar-la com una resposta legítima davant d’una situació que, potser, va ser injusta o dolorosa.

Recurs físic: picar coixins o deixar anar la veu amb intensitat controlada ajuda a recuperar el moviment de defensa que va quedar paralitzat. Acompanyat terapèuticament, aquest gest es transforma en un acte de restauració personal.

Tristesa profunda i dol

El dol no expressat s’acumula al pit, a l’estómac i, sovint, al rostre. Es converteix en pes, en absència interna o en paràlisi emocional. Aquesta tristesa pot anar acompanyada de desànim, problemes de son, afonia psicosomàtica i, en alguns casos, trastorns inflamatoris de baixa intensitat. La psicosomàtica clàssica parla del “cos desorganitzat per absència de plor”.

En teràpia, cal fer espai per al dol: no només per parlar-lo, sinó per sostenir-lo i transitar-lo amb el cos.

Petita pràctica: caminar sola per un lloc que t’agradi, amb la consigna de no dir res i només escoltar-te, pot activar la tristesa d’una manera amable i accessible.

Vergonya i desvaloració

La vergonya es manifesta com una implosió emocional. El cos vol desaparèixer, abaixar el cap, enrogir. Aquesta reacció fisiològica és un reflex d’un sistema nerviós que percep perill social. Quan la vergonya és sostinguda, pot derivar en bloquejos de la parla, problemes de pell, tensió abdominal i trastorns alimentaris de tipus restrictiu o purgatiu.

És habitual que la vergonya aparegui en persones amb història de ridiculització, humiliació o negligència emocional. La teràpia ha d’oferir un espai on la mirada no jutgi, on la persona pugui experimentar-se digna simplement per existir.

Gesta simbòlica: escriure una carta a la versió infantil de tu mateixa, en què la reconeixes, la defenses i la valides, pot començar a trencar aquest cercle intern d’invisibilitat.

El cos parla. La teràpia escolta.

Quan parlem de bloquejos emocionals i cos, no estem parlant de metàfores. Estem parlant de sistemes nerviosos alterats, de músculs que memoritzen emocions, de sistemes digestius que processen molt més que aliments. Treballar-ho terapèuticament implica anar més enllà de la paraula, integrar el cos, la memòria, el vincle i el significat.

Tant des de la psicoteràpia psicodinàmica com des de EMDR amb integració corporal, és possible escoltar aquestes senyals, entendre’n l’origen i començar a alliberar el cos del pes que porta. No es tracta de buscar solucions ràpides, sinó de construir un camí de reconeixement profund.

Olga Armengol

Psicòloga Sanitària, col. C-13744