Els neurotransmissors dopaminèrgics, o dopamina, i la seva relació amb LES ADDICCIONS
La dopamina és un neurotransmissor que naturalment és al nostre cervell. És el responsable de la motivació i el plaer, elements indispensables per a la supervivència humana. Fets tan comuns en l’espècie humana, i en la de molts animals, com menjar, o tenir sexe, obtenir reconeixement o tenir coses noves. Coses que generen un augment de dopamina al cervell, i això augmenta el desig de repetir-ho, i que ens resulti plaent.
Llavors, altres sensacions com la por, la frustració o la solitud, poden baixar-ne els nivells. Amb aquest fet, el cervell es pot trobar amb «absència de» dopamina, i per tant augmentar-ne la necessitat d’aconseguir-la.
Si percebem que descendeix la dopamina tendirem a anar-ne a buscar un augment.
Hi ha activitats i substàncies que augmenten ràpidament els nivells de dopamina i, per tant, és comú recórrer a elles quan percebem una baixada d’aquesta. Estem mancats de motivació i de sensació de plaer, i davant del malestar, instintivament, anirem a buscar allò que ens faci sentir millor. Necessitar estar amb amics, la xocolata, les drogues, o el desig de comprar online en serien uns exemples. Si després de fer-ho ens sentim millor, els nivells de dopamina pujaran, augmentarà la serotonina (encarregada de la sensació de felicitat), i tindrem tendència a recórrer a aquesta mena de «medicina» quan tornem a sentir-nos malament.
Recorrem a les nostres "medicines" per augmentar la dopamina
A vegades, hi ha coses que ens poden generar efectes semblants als que ho faria una medicina. Si més no, la nostra vivència pot equiparar-ho. Podríem dir que hi ha «medicines» millors o pitjors, depenent dels efectes en la salut de la persona, i sobretot en la durada de l’augment de dopamina, i la violència de la seva baixada.
L’augment de dopamina pot venir tant donada per activitats saludables, com a la inversa.
Un augment de sou, provocat per un esforç en millorar, pot augmentar molt els nivells de dopamina, i la sensació de plaer i motivació poden durar mesos. En canvi, una ratlla de cocaïna podria augmentar la dopamina quasi als mateixos nivells al cervell, però també decaurà el doble del que ha pujat quan els efectes passin al cap de trenta a seixanta minuts.
Quan percebem aquest descens, i. la sensació de cansament i desmotivació són tan alts, tendim a tornar a buscar aquella substància que ens ha ajudat a «pujar» aquella substància salvadora com més aviat millor. Cada cop amb més baixada, i per tant més malestar, i cada cop amb més sensació de necessitar-la. La substància ja es pot considerar una addicció, quan genera impulsivitat, un ús continuat tot i el dany. Puc anar a buscar sexe compulsivament tot i que la meva estabilitat familiar perilli, o puc continuar jugant tot i saber que si no estudio suspendré i repetiré curs.
En aquest cas, que preocupa a moltes famílies, les pantalles poden ser precursores d’addiccions. Davant l’avorriment (desmotivació i solitud en molts joves), recórrer a jocs en línia en els que obtenir recompenses i pujar de nivell genera un augment de dopamina. En aquest cas, i sobretot en el cas dels i les joves, el problema més que la pujada de dopamina, és l’habituació a alts nivells d’aquesta. Això condueix al fet que altres activitats, com el que fèiem els de la meva generació durant l’adolescència, com era menjar pipes en un banc o parlar de banalitats amb amics adolescents sigui avorrit. Van a buscar llavors un augment del plaer, al que tan habituats estan, i tant necessiten, i tendeixin a complementar-ho amb fumar haixix, alguna actitud de risc o directament evitant sortir de la zona de confort de les pantalles. Estudiar es torna avorrit, la creativitat disminueix fins a poder quasi-desaparèixer, i de retruc l’autoestima i la confiança en les mateixes capacitats (fora de la pantalla) baixen moltíssim. La síndrome d’Hikikomori, molt comú al Japó, n’és un exemple.
Les addiccions tenen aquest origen en la dopamina, i el circuit de recompensa provocat per aquesta.
Per tant, altres addicions com el trastorn alimentari per afartament, o la bulímia també hi tenen a veure. En aquests casos, a més de l’augment de la dopamina a l’ingerir aliments, efecte que ens ha fet sobreviure com a espècie a l’associar l’alimentació amb el plaer, hi ha aspectes més associats als vincles afectius. Sentir plaer al menjar és funcional, però tenir la compulsió de fer-ho tot i ser conscient de l’augment de pés, o sentir malestar físic amb l’afartament no ho és. Per això és tan important el treball psicoterapèutic amb el TCA. Determinats vincles afectius, poden associar el menjar amb l’autopercepció i la vàlua, i influir directament en els focus cerebrals del plaer. Si quan jo era petita no m’estimava massa, però veia la cara de satisfacció en mirar-me de l’àvia (que em sobrealimentava perquè ella havia patit gana de petita), i quan m’acabava el plat o demanava repetir em valorava i reconeixia la meva vàlua, puc haver anat aprenent coses. A associar allò que em genera plaer, amb allò que em fa sentir vista, estimada, valorada, i, al cap i a la fi, viva. Si he viscut aquest «subidón» de petita, exagerant una mica, quan em senti malament, frustrada, no reconeguda o noti la sensació corporal que associo a la solitud o la buidor, puc recórrer al menjar de forma compulsiva per a sentir-me millor. I com tot, si funciona per pujar la dopamina, ho repetiré instintivament. No és la meva voluntat només, és el meu cervell i el meu circuit de recompensa. Però no per això deixem de ser responsables de la nostra salut, física ni emocional, ja que amb psicoteràpia, aquests patrons de funcionament es poden modificar.
La percepció de les conseqüències que tenen aquestes addiccions en nosaltres la fa el neocòrtex, una part molt evolucionada del cervell, molt menys «instintiva» que la que genera la dopamina: el mesencèfal.
El mesencèfal és una part del cervell, al tronc encefàlic, encarregada a més de generar dopamina, d’alliberar altres neurotransmissors essencials, i de gestionar els missatges que arriben al cervell, i els que surten fins a la medul·la. També coordina l’equilibri i la coordinació. Malalties com el Parkinson estan directament relacionades amb greus descensos de dopamina, tot i ara per ara segons les investigacions científiques el seu origen és genètic.
La dopamina i les addiccions, doncs, estan directament relacionades. Per això les persones no poden deixar les seves addiccions quan ells/es vulguin, tot i que puguin verbalitzar que ells/elles controlen i ho deixen quan vulguin. Sovint costa molt entendre com de mica en mica les addiccions s’han apoderat dels circuits de recompensa, del principi de plaer, i en el fons, del benestar de la persona.
Per trencar aquests cercles viciosos cal anar a l’arrel, tractant-ne les causes que l’han provocat, així com introduint hàbits saludables que puguin augmentar i ajudar a regular aquests nivells de dopamina tan alterats.