El síndrome de la cara buida

En l’adolescència, una època de tants canvis corporals i socials, els efectes psicosocials de la Covid19 estan causant molta més repercussió que en altres grups d’edat. En el moment actual, a més de tot el que han viscut els i les nostres adolescents s’hi afegeix el retrobament amb la pròpia imatge davant el grup d’iguals al haver-se de treure la mascareta. S’ha començat a anomenar el Síndrome de la cara tapada o síndrome de la cara buida.

Aquest síndrome, o conjunt de símptomes, poden percebre’s a totes les edats, però és a l’adolescència quan la seva repercusssió pot afectar més al dia a dia de la persona. En edat adulta i més avançades no és tant frequent perque la imatge corporal s’hauria integrat correctament sense incloure la mascareta.

Època d’estrés passada, però un estrés que es manté.

En les persones adolescents intervenen varis factors importants. Si bé és cert que a nivell de neurodesenvolupament existeix molta plasticitat i capacitat de neuromodulació, la llarga durada dels efectes psicossocials de la pandèmia han agreujat que en l’adolecència es puguin anar adquirint les eines necessàries per una adequada integració al grup d’iguals. El factor de la por al contagi lligat a la mascareta, i les dificultats pròpies de l’edat en la integració de la imatge corporal, han dut a molts/es adolescents a viure amb pot el fet de veure la seva cara despullada, i buida de mascareta davant del grup d’iguals.

Feia temps que des dels professionals de la psicologia hem percebut un augment de fòbies socials i agreujament de les inseguretats en la interacció entre adolescents al haver passat de relacionar-se a traves de les pantalles, a fer-ho presencialment. Ara, a més a més hi sumem haver-ho de fer amb la cara descoberta, sense filtres i sense poder triar què es comparteix i què no.

Les pantalles hi tenen res a veure?

Des del confinament ha augmentat l’us de les xarxes socials com a eina de comunicació entre els i les adolescents. Mica en mica s’han anat acostumant a poder triar quina imatge d’ells/es mateixos volien mostrar a la resta, i per tant a rebre’n un feedback a mode de likes que podia semblar que ajudès a sentir-se valorats per la seva imatge. Però aquestes imatge sovint han estat repletes de filtres i modificacions, que amagaven tots aquells complexes que tot/a adolescent te. Han passat dos anys podent amagar-se darrera d’una mascareta, i mostrant-se només quan volien, i amb els filtres que els feien sentir còmodes. Però s’han acostumat a percebre a la resta, i percebre’s a si mateixes, darrera d’aquestes imatges distorsionades i treure’s la mascareta, i la protecció que aquesta suposava, pot desencadenar moltes inseguretats i pors. Deixar al descobert la cara, amb el seu acné, els seus péls, les seves formes i particularitats pot representar la sensació d’anar despullats. Sensacions d’inseguretat, vulnerabilitat i fragilitat es sumen a l’estrès que ha respresentat tant de temps d’aillament social en una etapa en la que aquesta sociabilitat amb els iguals és importantissima.

Perquè ara?

El contacte social està esdevenint per a molts adolescents un factor estressor, i molt sovint els manquen eines per saber-ho gestionar. Tot el temps que han estat en situació d’aillament social, els ha repercutit en no haver pogut desenvolupar adientment aquesta capacitat de sociabilitzar en persona. Trobem molts casos en que costa gestionar l’estrès que representen les trobades en persona amb altres adolescents, i per manca de costum els costa molt saber-hi fer front. Unes trobades “cara a cara” que ara a més seran amb la cara descoberta o despullada.

Què hi podem fer?

A més de poder comptar amb eines per gestionar l’estrès i l’angoixa que pot generar el sentir-se observats o jutjats. És important que puguin retrobar-se amb la seva imatge real, sense filtres ni màscares. Una imatge que per ells/es ha canviat molt al llarg dels dos anys que portem de pandèmia. Aquesta imatge s’ha d’anar integrant mica en mica a la seva autopercepció, aprenent a estimar-la tal i com és, per després poder mostrar-la sense por.

30 noviembre, 202030 noviembre, 2020

Les autolesions adolescents

Les autolesions dels adolescents no són un tema nou en les consultes de psicologia. Tot i això amb l’augment de les dificultats emocionals associades a la pandèmia pel Covid-19, també han augmentat les consultes per autolesions en adolescents. Aquests s’acostumen a tallar la pell amb objectes punxants o tallants a l’interior dels avantbraços de forma horitzontal, a l’interior de les cames, a la panxa, etc. No hi ha ideació suïcida, i l’objectiu no és arribar a la mort. Ho fan d’amagat dels seus familiars quasi sempre de la mateixa manera. Saben que és una conducta perillosa i inadequada, però tenen l’impuls de fer-ho i no ho poden deixar de fer. Normalment es desenvolupa un ritual secret i plaent que no acostumen a compartir, i només ho comparteixen amb els iguals. Les xarxes socials han permés compartir aquests rituals, i jocs com el de “la ballena azul” proposen reptes i jocs per tal de perpetuar aquestes conductes. Aquestes autolesions adquireixen amb aquest tipus de jocs, una nou rol en la patologia adolescent que avarca l’àmbit social.

Com s’explica això?

Sempre que es dona una conducta auto-lesiva existeixen beneficis secundaris. Aquests no sempre son conscients, i la majoria de vegades esdevenen un “recurs” que es percep com a negatiu. Tot i això, es manté en el temps, ho tornen a fer un cop i un altre, i acaben per no poder-ho deixar de fer. Aquests beneficis secundaris poden ser de varis tipus:

– Funciona com a anestèsia davant el dolor emocional. El dolor físic provoca un efecte anestèsic cap al dolor emocional. Quan es pateix dolor emocional, tristor, desesperança, indefensió, aquest dolor emocional te la funció de tapar aquest dolor emocional que no es pot sostenir. A nivell neurològic, com el cervell percep la sensació de dolor i està dissenyat per a mantenir l’equilibri, es segreguen substàncies com la serotonina i les endorfines, que provoquen aquesta sensació d’anestèsia, i promouen la repetició d’aquestes conductes.

– L’orgull per transgredir les normes. A l’adolescència és molt important, quasi vital, el reconeixement social. Si aquest reconeixement no esdevé de forma natural, i l’adolescent sent que no se’l pot valorar per les seves habilitats (instrumentals, socials), pel seu aspecte, o si ha percebut rebuig per part de l’entorn (casos de bullying o altres formes de rebuig social), es pot buscar aquest reconeixement a traves de la transgressió de la norma. Fer una cosa “prohibida”, que crida l’atenció, i que sovint genera molta preocupació, pot esdevenir un mecanisme per aconseguir ser vist i reconegut. Encara que sigui de forma negativa.

–El ressò a les xarxes socials. Sovint aquests/es adolescents fan servir les xarxes socials per donar més ressò a a questes autolesions. Aquest fet te una doble i perillosa funció: la retroalimentació a traves del reforç del grup d’iguals (trobar altre persones que també ho fan i reforcen l’autolesió), i veure plasmada la preocupació dels altres a traves de comentaris i “likes” (potenciant així el benefici de aconseguir ser vistos i reconeguts. El reconeixement social augmenta l’autoestima, i permet la construcció d’una identitat més adulta, allunyada de la infància que es deixa enrere.

– El plaer per la rutina. Les rutines, o aquelles accions que esdevenen rituals, ajuden a obtenir la sensació de control i calma, i esdevenen plaents. Hi ha estudis científics que demostren que certes conductes que al principi proporcionen sensacions desagradables, si es mantenen en el temps i es realitzen freqüentment acaben generant plaer. També donen aquesta sensació de tenir una estructura per fer les coses (en aquest cas enfocat a transitar per les emocions).

El cicle de les autolesions representa aquest peix que es mossega la cua, i que acaba generant aquesta roda tant difícil de trencar per un/a mateix/a.

Com ho acostumen a fer?

La majoria acostumen a buscar un moment en què puguin estar sols, o bé que ningú els pugui veure. S’auto-lesionen de diferents formes: alguns es tallen amb tisores, altres es poden pessigar, altres gratar fins a fer-sang, altres cremar-se, o arrencar-se cabells, mossegar-se, etc. Ho fan de diferents formes i en diferents llocs del cos, llocs majoritàriament que es puguin amagar. Tot i això la forma en que és més habitual autoagredir-se és a través d’un objecte punxant, fent-se talls en forma de ratlles horitzontals en avantbraços, a la part interna de les cuixes de les cames, o a la panxa.

Quins trastorns mentals tenen aquests adolescents?

Sembla sorprenent però la majoria no tenen cap psicopatologia crònica. Tot i això tots ells tenen en comú la manca de recursos per a gestionar les emocions desagradables. En els casos més greus o crònics acostumen a trobar-se les autolesions associades a un Trastorn de la Personalitat. També tenen molta correlació amb trastorns alimentaris i de distorsió de la imatge corporal. Com a tret comú trobaríem una baixa autoestima, sensacions d’incapacitat, indefensió, molta tristesa i en la gran majoria de casos estan associats a trastorns d’ansietat.

I a nivell familiar què passa?

Es comú que aquests trastorns els presentin tant adolescents amb famílies que han tendit a patrons de sobreprotecció, com en famílies amb tendències evitatives.

– Les famílies que han sobreprotegit molt s’han anticipat a les necessitats d’aquests adolescents. Al fer-ho, i aplanar-los el camí quan això ha estat possible, no els han permés desenvolupar recursos propis per fer front al malestar (ja que han procurat evitar-los el malestar sempre que ha estat possible). Així doncs, quan l’adolescent prescindeix de l’ajut dels pares, per poder créixer i esdevenir autònom, l’aclaparen aquestes sensacions desagradables com la frustració o la indefensió, i no troba recursos per poder-hi fer front.

– Les famílies molt autoritàries o les que tenen tendències evitatives han procurat que aquestes sensacions desagradables no afloressin. Amb la repressió dels impulsos, i la intenció de que l’infant aprengui a “no sentir”, aquests sentiments no s’han aprés a canalitzar ni reconduir. Quan l’adolescent es troba exposat davant del grup d’iguals no te recursos, reprimeix aquestes sensacions, i quan es queda a soles, o el volum de malestar el/la supera, recorre a les conductes autolesives.

El patiment dels fills és natural que generi patiment en els seus adults de referència. Moltes vegades, per la pròpia història o funcionament personal, aquest patiment pot costar molt de sostenir. És comú que els i les adolescents que s’autolesionen ho portin d’amagat per evitar patiment a les persones que les estimen. Les autolesions generen molt patiment familiar, i quan això es percep per part del adolescent pot incrementar la seva sensació de culpa, i per tant empitjorar el seu estat emocional. Per això és tant important procurar cuidar-se, i procurar enfocar-se en l’acompanyament emocional de l’adolescent procurant no aclaparar-se amb la sensació de pànic que acostumen a comportar aquestes situacions.

Sigui com sigui, les famílies sempre procuren fer el que consideren que és millor, normalment basant-se en la pròpia experiència. És molt important que famílies, terapeuta i pacient vagin a una per tal de treballar conjuntament cap a un funcionament familiar i personal més saludable emocionalment. El primer pas sempre és prendre consciència, i és des d’aquí quan es pot començar a esbrinar què ha pogut passar i com es pot aprendre a reconduir. També pot ser necessari un espai terapèutic familiar, o individual per a les figures referents de l’adolescent que s’autolesiona.

¿L’adolescent que realitza aquest acte destructiu vol matar-se?

Aquesta és una de les preguntes que en la primera sessió de psicoteràpia intento deixar molt clar als familiars per tranquil·litzar-los. La gran majoria no fan aquests actes ni per cridar l’atenció dels seus familiars ni per suïcidar-se. Aquests comportaments no tenen intencions suïcides, on l’objectiu seria treure la vida, sinó que s’usen per torturar-se. I això ho tenim clar en el moment que es transforma en una compulsió autolesiva, on el jove ho fa cada vegada amb més freqüència i el que sent en torturar passa de ser dolor a sentir un plaer subtil. De fet, s’acaba convertint en una recerca compulsiva de sensacions fortes. Malgrat que trobem casos d’adolescents amb un quadre depressiu major i amb pensaments de voler desaparèixer de l’món, ells mateixos expliquen que quan es fan malbé és per obtenir uns efectes concrets, però mai amb intenció autolítica.

Quin tractament és eficaç per acabar amb les autolesions?

El tractament ha d’incloure vàries vessants, totes elles molt necessàries. Hi ha moltes teràpies psicològiques, però unes han demostrat científicament major efectivitat que unes altres. La teràpia EMDR és efectiva a curt, mig i llarg plaç, i contempla totes les vessants que son crucials per al tractament en les autolessions.

– Psicoeducació: Entendre què passa als pensaments, al cos, al cervell, a les relacions, i als sentiments és molt important. La psicoeducació promou la presa de consciència sobre el què està passant. Al entendre tot això l’adolescent pot tornar a sentir que pren el control de la situació: sap què l’ha portat a fer el que fa, i es pot plantejar canviar-ho. La psicoeducació dona una explicació a tot allò que abans l’adolescent pensava que era una falla en ell/a mateix/a, i des de la indefensió no es plantejava la possibilitat de canvi.

– Intervenció familiar: Els patrons familiars que es dónen en el sí de cada familia arriben a funcionar en equilibri, per molt desestructurats que puguin semblar. Quan anem introduÏnt canvis a nivell familiar, la dinàmica familiar es va recol.locant i permetent i propiciant canvis en cada un dels membres i en el funcionament global. Es important que els pares, o figures referents, es puguin implicar en la teràpia des d’una actitud colaborativa i no culpabilitzada.

– Estabilització emocional: Entenent l’autolesió com l’únic recurs que l’adolescent troba per fer front al patiment emocional, el dotar de nous recursos permetrà frenar les autolesions. Prendre consciència dels processos emocionals, i omplint la motxilla amb nous recursos per fer-hi front i transitar aquestes emocions és crucial. L’aprenentatge i entrenament en tècniques de relaxació i respiració, mindfullness, recursos d’arrelament, i altres estratègies que la teràpia EMDR engloba, l’adolescent podrà fer front, i suavitzar les sensacions desagradables que l’han dut a autolesionar-se. Biològicament el cos humà no desitja percebre dolor físic, per tant sempre serà millor qualsevol altre recurs. Quants més recursos i més variats pugui aprendre l’adolescent, millor i més sines tindrà per lidiar amb les sensacions desagrtadables.

– Treball profund: La teràpia EMDR treballa de forma eficaç i intensa els records i aprenentatges del passat, que esdevenen dificultats en el present. A traves d’aquest treball psicoterapèutic, moltes vegades ajudat per l’estimulació bilateralitzada, aconseguim que les sensacions pertorbadores es suavitzin i facin menys mal, sent així molt més fàcils de gestionar.

– Habilitats socials: Un treball en habilitats socials és necessari quan els disparadors que han portat a sentir tant de malestar tenen a veure amb les relacions socials. Especialment en casos en els que s’ha patit bullying, aquest treball és necessari perquè l’adolescent pugui aprendre noves maneres, i més adequades formes, de relacionar-se amb els iguals i altres persones del seu entorn.

– Medicació: En casos greus, o amb patologies associades com Trastorns de la Personalitat, Depressions o trastorns d’ansietat greus, pot ser necessari l’us de medicació. La medicació la ha de receptar un metge o metgessa psiquiatra. L’objectiu de l’ajut psicofarmacològic és el de fer més suportables les emocions pertorbadores que el duen a autolesionar-se, i facilitar la implicació en el treball psicoterapèutic. En ocasions, quan no hi ha psicopatologia, o el malestar no és de tanta gravetat, poden ser d’ajut complements alimentaris (flors de bach, triptòfan…) per tal de millorar la sensació de control intern vers el patiment emocional. L’us d’aquestes substàncies te l’objectiu de minvar les sensacions desagradables, però no “cura”. És imprescindible la teràpia per aconseguir una millora que perduri en el temps.

Olga Armengol Vazquez

Psicòloga, terapeuta EMDR.

Col. 13744

3 noviembre, 20203 noviembre, 2020

Violència de gènere i confinament

La violència intrafamiliar de gènere ha augmentat i s’ha agreujat durant el confinament. La pandèmia pel Covid-19, i els períodes de confinament poden suposar per a les famílies situacions complicades. A més de les associades al possible contagi, i estrés generat per les mesures preventives s’hi suma la
pèrdua de treball, les dificultats econòmiques, l’amuntegament, l’angoixa, la pèrdua de drets
fonamentals, etc. El confinament doncs, intensifica la interacció entre nens, joves i adults. Augmenten les situacions de violència tant dins de les famílies en les que ja existien situacions de violència, com en les que fins ara no s’havien presentat. Segons un estudi de l’Hospital Sant Joan de Déu els agressors, afectats també per la situació, poden aprofitar aquesta circumstància d’aïllament de la família per intensificar les dinàmiques de maltractament ja que les víctimes estan ocultes i desprotegides. En un intent de tractar amb l’estrès i l’ansietat addicionals, el maltractador, mogut per un augment de la necessitat de control, pot imposar règims més estrictes i perjudicials per les seves famílies.

Què ho ha desencadenat?

L’estrés que ha comportat la pandèmia i la situació de confinament ha dut a l’augment de conductes de violència dins la llar. Als factors econòmics, de salut, de seguretat, socials o de treball, s’hi han sumat els efectes del confinament, i les denúncies per violència intrafamiliar han augmentat exponencialment. Aquesta violència es manifesta en totes les seves formes: física, psicològica i sexual. Tot i això, per la situació de confinament hi ha moltes dones que no han denunciat les agressions ja que han volgut prioritzar la unió familiar i la cura dels seus familiars, segons explica la coordinadora de l’Unitat d’Igualtat de la UOC.

Un estudi del departament de medicina legal de la Universitat de Granada alerta que estrés provocat per la pandèmia i el confinament, s’ha combinat amb altres factors que han agreujat els casos de violència:

L’impossibilitat d’abandonar la situació per donar un «temps fora» i rebaixar les tensions propicia una escalada cap a les discussions violentes en persones agressives.
L’augment elevat del consum d’alcohol comporta més impulsivitat i manca de gestió emocional en els agressors. .
L’absència de la sensació de control de l’agressor en el post-confinament incrementa la gravetat de les agressions.

Especialment preocupa la situació dels infants, que per la dependència dels adults que tenen, la seva vulnerabilitat i manca de recursos, es troben presos d’aquestes situacions.

El confinament a casa lligat al fet de presenciar escenes de violència intrafamiliar repetides, poden comportar problemes de salut mental i símptomes físics en infants i adolescents. Es un col.lectiu especialment vulnerable, que necessita ser protegit.

7 abril, 202029 septiembre, 2020

Aprendre a emocionar-nos

En la nostra llista d’aprenentatges pendents sovint ens n’oblidem el més important: aprendre a emocionar-nos. Aprenem a emocionar-nos quan aprenem a sentir el que sentim. Sembla fàcil, però no ho és. L’ansietat, la depressió, l’agorafòbia o la impulsivitat, tenen en comú la dificultat per entendre les emocions a més de tolerar-les i gestionar-les de forma adequada. I és un aprenentatge, perquè per poder-ho fer caldrà sobretot revisar tot allò que hem aprés i que ara ja no ens serveix.

L’objectiu es ser feliços?

Avui en dia la felicitat està sobrevalorada. Com si ser feliç hagués esdevingut una obsessió col.lectiva. Les xarxes socials estan plenes de “secrets” per a aconseguir la felicitat. Instagram et mostra les cares de felicitat, gràcies als viatges, de la mateixa manera els àpats, a més de les noves compres d’amics i influencers, als que sembla que haguem de voler imitar. Per què? Doncs per ser feliços. Hem de ser-ho, no? Això diuen.

Aprenem a que s’ha de semblar feliç sempre

Els pares i mares ens obsessionem amb que els nostres fills i filles han de ser feliços. Que tinguin recursos, i a més aprenguin per poder ser feliços. Com si la felicitat fos la meta final, i l’objectiu d’una vida plena. Desitgem que no s’enfadin, que no plorin, a més de que no estiguin tristos… I aquesta vivència des de l’adult, segur que la podem relacionar amb la nostra vivència com a infants sumant tot allò que, un cop més, hem aprés al llarg de la nostra vida.
Però aquesta recerca de la felicitat és molt perillosa. Buscar la felicitat, i l’addicció a aquesta sensació de plenitud i absència de pertorbació, en resum ens pot dur a viure una insatisfacció permanent.

I si no estic feliç? Al menys que ho sembli…

La no-felicitat no és gens ben vista. Com estàs? Be! Contestem, i ens contesten. Quan passem un mal dia, tendim a aïllar-nos, tant amagant les nostres emocions, com evitant el contacte amb altres. Per tant procurem no mostrar aquesta “infelicitat” per no posar malament als altres, i en definitiva emprem recursos que hem anat aprenent per evitar-la.

Els mecanismes que fem servir, que com comentava son apresos, tenen tant a veure amb el nostre tarannà, com amb el filtre personal amb el que veiem els conflictes emocionals. Hi ha persones que se senten millor quan tenen la sensació de controlar-ho tot. D’altres que s’alleugen molt quan comparteixen amb altres el seu malestar. Altres que se senten avergonyits al mostrar allò que els costa sentir i ho amaguen… Identificant els nostres propis patrons podrem, tantmateix, aprendre a emocionar-nos.

Quins son els pegats que fem servir per no connectar amb el que sentim?

No fer res, i deixar-se anar.
Quan la ràbia es desborda, quan la tristor tenyeix tot el dia, o quan l’ansietat explota, deixem anar les emocions sense filtre, sense cap procés per a gestionar-ho diferent. Moltes vegades aquesta sensació de desbordament emocional és summament desagradable, al portar conseqüències impredictibles. Pensem en què suposaria deixar anar la ira o la tristor sense filtre, pel que podem arribar a recórrer a altres “pegats” per evitar aquests desbordaments.

Bloquejar les emocions.
Empassar-les o tirar-les ben endins és una manera per evitar que es notin. El “no passa res” o “no ploris” son aquelles expressions que ens poden venir al cap abans d’empassar-les, i enviar-les ben al fons. Unes expressions que probablement provenen dels nostres propis records d’infància. De més grans podem tendir a abusar de substàncies com l’alcohol, les drogues o jugar o tenir sexe compulsivament per evitar sentir el que sentim. Però quan abaixem la guàrdia, quan deixem de pressionar per mantenir-les amagades, emergiràn amb molta més força i seràn més difícils de gestionar.

Com una planxa de suro que empenyem amb els peus al fons de la piscina. Es pot mantenir en equilibri una estona, mentre hi estem pendents si som hàbils. Però quan perdem l’equilibri, o alguna cosa ens despisti, començarà a trontollar, i sortirà disparada podent-nos fer mal i esquitxant aigua sense control. El mateix passa amb les emocions bloquejades.

Canviar de tema, evitar-les.
Quan ens diem “no vull pensar en això”, i evitem les situacions o relacions que creiem que ens les poden activar. Com les altres, pot semblar una solució eficaç, però es temporal i sovint comporta nous problemes i més greus (fòbies socials, agorafòbia…).

Controlar.
La idea de creure que es pot decidir què volem sentir o què no. És a dir, te molt a veure amb el judici intern del que està bé sentir i el que no. De la mateixa manera que aquell jutge intern que dictamina qué està bé i què no ho està, sovint sense uns arguments sòlids. Al igual que en els altres casos, quan abaixem la guàrdia aquestes emocions es rebel·len.

Canviar d’emoció
Quan una emoció ens sembla insuportable, podem tendir a canviar-la per un altra, per un registre emocional diferent. Per exemple podem enfadar-nos per, en definitiva, no sentir la tristor. A més de no connectar amb el que realment sentim, això genera una falsa sensació d’alleugeriment (com quan culpem als altres de coses que tenen a veure amb nosaltres).

Aquestes “solucions ràpides” poden semblar una manera de conduir les emocions, però tot i semblar que funciona a curt plaç no funciona a llarg plaç. Sovint constitueixen una solució per l’ara, i esdevindran un problema per més endavant.

Per aprendre a gestionar adequadament les emocions primer de tot els hi hem de poder perdre la por.

Totes les emocions son lícites. Totes son vàlides. I totes acaben passant.

Aprendre a emocionar-nos

L’objectiu no és tant el “ser feliços”, sinó que les emocions que no ens fan sentir bé es puguin resoldre. Aprendre a emocionar-nos. Que aprenguem a desfer els nusos emocionals cada cop amb més destresa, coneixent-nos millor, i aprenent de les nostres emocions. Només mirant-les als ulls, connectant amb elles, i permetent-nos sentir-les, podrem aprendre a emocionar-nos. Emocionar-nos bé.

Olga Armengol– Psicòloga

5 abril, 2020

Técnica de las cinco preguntas

La técnica de las cinco preguntas, sintetiza algunos de los principios del EMDR para el trabajo de creencias negativas y autolimitantes. En nuestros pensamientos y autoconcepto, existen creencias aprendidas, que nos vamos repitiendo. Cuando estas creencias son negativas, y no nos ayudan, pueden suponer una limitación a nuestro bienestar emocional. Aquello que aprendimos sobre nosotr@s en el pasado nos influye. Bien sea sobre circunstancias que hoy ya no existen, o también de personas que no supieron, o no quisieron, darnos mensajes positivos. Estos mensajes aprendidos se pueden volver en contra nuestro. Quizás no nos demos ni cuenta. Pero en los momentos de malestar emocional, como enfados o tristeza, éstas salen a la luz, y permiten que las podamos identificar, y cambiar.

Con esta técnica, preguntándonos cinco porqués de forma consecutiva, podremos llegar a identificar estas creencias, y a lograr cambiar los pensamientos y creencias que tenemos sobre nosotros mismos, pero que no nos ayudan a estar mejor sino todo lo contrario. Esta técnica está sugerida en el libro «Lo bueno de tener un mal día» de Anabel Gonzalez. Os animo a leer el libro de Anabel Gonzalez, si creeis que esta técnica os puede ayudar. En él existen muchos otros recursos y reflexiones que os pueden ayudar a cambiar la perspevctiva sobre los «malos días», y esa parte «mala» de uno mismo.

19 marzo, 20205 abril, 2020

Coronavirus- Tips i Psico-càpsules

Donada la situació actual us oferim un recull de recursos, que de ben segur us poden servir d’ajut. La crisi psicològica que està provocant el covid-19, o coronavirus, també es global. El confinament ja comença a passar factura a moltes de nosaltres. Una pesada factura emocional.

Continuar llegint a la web de CAPSIS Vilanova

25 abril, 20185 abril, 2020

Com establir límits educatius

Límits Educatius II

La diferència entre un infant feliç i obedient, i un infant infeliç i desobedient probablement recau en com posem els límits els adults, i com interpretem les seves necessitats.

Per poder educar sobretot necessitem eines que ens permetin que l’infant tingui un criteri propi. Que sigui adequat en el marc social en el que viu. A més a més que tingui en compte les seves necessitats i les dels altres. Si bé l’educació en valors recau en el sí de la família i l’entorn, hi ha certs aspectes a tenir en compte que facilitaran la responsabilitat i l’autonomia.

Els límits educatius s’entenen i s’accepten millor per part de l’infant si tenim en compte aquests 10 aspectes.

Objectivitat.

És freqüent escoltar en nosaltres mateixos i en altres pares expressions com ‘porta’t bé’, ‘sigues bo’, o ‘no et portis malament’. Els nostres fills ens entendran millor si assenyalem les normes d’una forma més concreta. Un límit ben especificat amb frases curtes i ordres precises sol ser clar per a un nen. ‘Parla baixet en una biblioteca’; ‘agafa la meva mà per creuar el carrer’ són alguns exemples de formes que poden augmentar substancialment la relació de complicitat amb el teu fill.

Oferir opcions.

En molts casos, podem donar als nostres fills una oportunitat limitada per decidir com complir les nostres ordres. La llibertat d’oportunitat fa que un nen senti una sensació de poder i control, reduint les resistències. També permet aprendre a triar i a assumir les pròpies tries. Per exemple: ‘És l’hora del bany. Et vols dutxar o prefereixes banyar-te?’. ‘És l’hora de vestir-se. Vols triar aquests pantalons blaus o aquests altres vermells?’ Aquesta també és una forma més fàcil i ràpida de arribar a acords permetent triar dins la norma. Alhora també l’estem ajudant a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que ell/a també pot ser partícip de les decisions que l’afecten.

Fermesa.

En qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, necessitem aplicar el límit amb fermesa. Per exemple: ‘no peguis a la teva germana’ o ‘no juguis amb el ganivet’ són una mostra d’això. Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós en el rostre. Els límits més suaus suposen que el nen té la opció d’obeir o no. Exemples de lleugers límits educatius: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?’; ‘Vine a casa ara, val?». La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills. Per ser ells mateixos ferms quan els calgui i per aturar situacions abusives, per fer-se valer… Per tant és important evitar la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes o sotrecs).

Accentua el positiu.

Els nens són més receptius en fer el que se’ls ordena quan reben reforços positius (“premiar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament). Algunes repressions directes com el ‘no’, diuen a un nen que és inacceptable la seva actuació. No obstant no explica quin comportament és l’apropiat. En general, és millor dir a un nen el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no ha de fer (“sobretot no cridis”). Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”

Allunya’t del conflicte.

Quan diem ‘vull que vagis al llit ara mateix’, estem creant una lluita de poder personal amb els nostres fills. Una bona estratègia és fer constar la regla d’una forma impersonal. Per exemple: ‘Són les 8, hora de ficar-se al llit’ i li ensenyes el rellotge. En aquest cas el nen pot disgustar-se amb el rellotge, però no amb el pare o mare. La norma no prové d’ell/a. Quan preveiem que costarà aturar l’activitat que estan fer, pot anar bé avisar amb antelació: ‘en cinc minuts hem d’apagar la tele’.

Explica el perquè.

Quan un infant entén el motiu d’una regla com una forma de prevenir situacions perilloses per a si mateix i per a uns altres, se sentirà més animat a obeir-la. D’aquesta manera, el millor quan s’aplica un límit, és explicar al nen perquè ha d’obeir. Entenent la raó, els nens poden desenvolupar empatia i valors interns de conducta o comportament. A més a més ajudem a crear la seva pròpia consciència. ‘No podem patinar per casa perquè molestem als veïns’.

Suggereix una alternativa.

Sempre que apliquis un límit al comportament d’un infant, intenta indicar una alternativa acceptable. Sonarà menys negatiu i el teu fill/a probablement se sentirà compensat/da. D’aquesta manera, pots dir: ‘aquest és el meu pintallavis i no és per pintar. Aquí tens un llapis i paper per pintar’. En oferir-li alternatives, li estàs ensenyant que els seus sentiments i desitjos són acceptables. Tot i que ha de canviar una mica la forma.

Fermesa en el compliment.

Una regla puntual és essencial per a una efectiva posada en pràctica del límit educatiu. Una rutina flexible (ficar-se al llit a les 8 una nit, a quarts de 10 la propera, i a les 9 una altra nit) convida a una resistència vers la norma. Es torna impossible de complir. Les rutines i regles importants en la família haurien de ser efectives dia rere dia, encara que estiguis cansat o indisposat. Si dónes al infant l’oportunitat de donar tombs a les seves regles, segurament també intentarà resistir’s-hi.

Desaprova la conducta, no al infant.

Deixa clar als teus fills que la teva desaprovació està relacionada amb el seu comportament i no va directament cap a ells. Abans de dir ‘que mentider ets’, hauríem de dir ‘no està be dir mentides’ (desaprovació de la conducta).

Controla les emocions.

Els investigadors assenyalen que quan els pares estan molt estressats i castiguen més seriosament. També són més propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els seus fills. Hi ha èpoques en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després preguntar amb tranquil·litat, ‘que ha passat aquí?’.

Amb uns límits educatius respectuosos, que tinguin en compte les necessitats de l’infant, les normes s’interioritzaran amb més facilitat, ja que la motivació per fer ‘les coses ben fetes’ augmentarà.

Olga Armengol, Psicòloga.

23 abril, 20185 abril, 2020

Els Límits Educatius. Per què calen?

Haver de limitar la conducta dels infants no sempre ve de gust. Cal posar límits? Per què serveix posar límits als infants?

En moments d’incertesa i por a tots i totes ens agrada tenir una guia, poder intuir que hem de fer o per on podem tirar. En la infància, quan la personeta està en construcció, les emocions s’estan aprenent a gestionar, i les primeres frustracions es fan insuportables, uns límits coherents donen seguretat.

A l’hora de posar límits, i d’educar, tots i totes tenim uns coneixements previs: la manera com ens han educat a nosaltres mateixos.

Ara be, ens serveixen? Els comprem al 100%? O ens qüestionem de quina manera poder-los millorar?

La tasca d’educar la d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge.

Entren en joc els nostres fantasmes del passat, amb la nostra paternitat o maternitat ideal. Ens trobem amb la sensació de ser equilibristes caminant per una corda que oscil·la entre la permissivitat i l’autoritarisme, ser massa sobreprotector/a o ser un dictador/a. Un llistat sense fi de situacions que ens fan estar decidint constantment: l’estona davant de la tele, la quantitat de llaminadures, etc.

Un/a adult/a que no aconsegueix posar un límit amb fermesa i certa flexibilitat, probablement s’enfrontarà amb un nen insatisfet, les demandes del qual aniran en augment. No per un intent de «manipular», ni molt menys. Els infants no manipulen perquè encara no tenen la capacitat de posar-se en la pell de l’altre per a manipular el que pensa o fa. Per tant ho fan seguint els seus desitjos. Però cal cedir als seus desitjos? Els desitjos sempre satisfets impliquen la mort del desig. Per això quan un desig no aconsegueix satisfer-se, el nen pot continuar desitjant (motivant-se).

El desig és «el motor de la vida».

Doncs, quina és la funció dels límits? Un límit…

Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.
Ofereix un ambient segur i confiable en el que podrà jugar, explorar i aprendre.
Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, i també dóna ordre al seu món i genera seguretat.
Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.
Permet al nen l’oportunitat de pensar, i de prendre la iniciativa i buscar solucions.
Protegeix al nen/a de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.
Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.
Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

Els nens i nenes, des de petits, aprenen normes i valors tractant de assemblar-se als adults amb els qui interactuen. La primera forma d’aprenentatge és per identificació. Es tracta mes que de prohibir, d’oferir models identificatius. Ser els seus models, els seus guies.

Així com els pares i mares defineixen les normes i pautes dins de l’àmbit familiar, també introdueixen als nens en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència. Ensenyen a pensar i tenir criteri propi, es a dir, a empatitzar amb les necessitats alienes, a tenir valors…

La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge per ambdues bandes.

Època d’estrés passada, però un estrés que es manté.

Les pantalles hi tenen res a veure?

Perquè ara?

Què hi podem fer?

Com s’explica això?

Com ho acostumen a fer?

Quins trastorns mentals tenen aquests adolescents?

I a nivell familiar què passa?

¿L’adolescent que realitza aquest acte destructiu vol matar-se?

Quin tractament és eficaç per acabar amb les autolesions?

Olga Armengol Vazquez

Psicòloga, terapeuta EMDR.

Col. 13744

Violència de gènere i confinament

Què ho ha desencadenat?

Recursos

Fonts

L’objectiu es ser feliços?

Aprenem a que s’ha de semblar feliç sempre

I si no estic feliç? Al menys que ho sembli…

Quins son els pegats que fem servir per no connectar amb el que sentim?

Canviar de tema, evitar-les. Quan ens diem “no vull pensar en això”, i evitem les situacions o relacions que creiem que ens les poden activar. Com les altres, pot semblar una solució eficaç, però es temporal i sovint comporta nous problemes i més greus (fòbies socials, agorafòbia…).

Aprendre a emocionar-nos

Límits Educatius II

Objectivitat.

Oferir opcions.

Fermesa.

Accentua el positiu.

Allunya’t del conflicte.

Explica el perquè.

Suggereix una alternativa.

Desaprova la conducta, no al infant.

Controla les emocions.

Amb uns límits educatius respectuosos, que tinguin en compte les necessitats de l’infant, les normes s’interioritzaran amb més facilitat, ja que la motivació per fer ‘les coses ben fetes’ augmentarà.

Els Límits Educatius. Per què calen?

La tasca d’educar la d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge.

El desig és «el motor de la vida».

Doncs, quina és la funció dels límits? Un límit…

Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.

Ofereix un ambient segur i confiable en el que podrà jugar, explorar i aprendre.

Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, i també dóna ordre al seu món i genera seguretat.

Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.

Permet al nen l’oportunitat de pensar, i de prendre la iniciativa i buscar solucions.

Protegeix al nen/a de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.

Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.

Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

Olga Armengol, Psicòloga.

Canviar de tema, evitar-les.
Quan ens diem “no vull pensar en això”, i evitem les situacions o relacions que creiem que ens les poden activar. Com les altres, pot semblar una solució eficaç, però es temporal i sovint comporta nous problemes i més greus (fòbies socials, agorafòbia…).