Com establir límits educatius

Límits Educatius II

La diferència entre un infant feliç i obedient, i un infant infeliç i desobedient probablement recau en com posem els límits els adults, i com interpretem les seves necessitats.

Per poder educar sobretot necessitem eines que ens permetin que l’infant tingui un criteri propi. Que sigui adequat en el marc social en el que viu. A més a més que tingui en compte les seves necessitats i les dels altres. Si bé l’educació en valors recau en el sí de la família i l’entorn, hi ha certs aspectes a tenir en compte que facilitaran la responsabilitat i l’autonomia.

Els límits educatius s’entenen i s’accepten millor per part de l’infant si tenim en compte aquests 10 aspectes.

Objectivitat.

És freqüent escoltar en nosaltres mateixos i en altres pares expressions com ‘porta’t bé’, ‘sigues bo’, o ‘no et portis malament’. Els nostres fills ens entendran millor si assenyalem les normes d’una forma més concreta. Un límit ben especificat amb frases curtes i ordres precises sol ser clar per a un nen. ‘Parla baixet en una biblioteca’; ‘agafa la meva mà per creuar el carrer’ són alguns exemples de formes que poden augmentar substancialment la relació de complicitat amb el teu fill.

Oferir opcions.

En molts casos, podem donar als nostres fills una oportunitat limitada per decidir com complir les nostres ordres. La llibertat d’oportunitat fa que un nen senti una sensació de poder i control, reduint les resistències. També permet aprendre a triar i a assumir les pròpies tries. Per exemple: ‘És l’hora del bany. Et vols dutxar o prefereixes banyar-te?’. ‘És l’hora de vestir-se. Vols triar aquests pantalons blaus o aquests altres vermells?’ Aquesta també és una forma més fàcil i ràpida de arribar a acords permetent triar dins la norma. Alhora també l’estem ajudant a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que ell/a també pot ser partícip de les decisions que l’afecten.

Fermesa.

En qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, necessitem aplicar el límit amb fermesa. Per exemple: ‘no peguis a la teva germana’ o ‘no juguis amb el ganivet’ són una mostra d’això. Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós en el rostre. Els límits més suaus suposen que el nen té la opció d’obeir o no. Exemples de lleugers límits educatius: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?’; ‘Vine a casa ara, val?». La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills. Per ser ells mateixos ferms quan els calgui i per aturar situacions abusives, per fer-se valer… Per tant és important evitar la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes o sotrecs).

Accentua el positiu.

Els nens són més receptius en fer el que se’ls ordena quan reben reforços positius (“premiar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament). Algunes repressions directes com el ‘no’, diuen a un nen que és inacceptable la seva actuació. No obstant no explica quin comportament és l’apropiat. En general, és millor dir a un nen el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no ha de fer (“sobretot no cridis”). Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”

Allunya’t del conflicte.

Quan diem ‘vull que vagis al llit ara mateix’, estem creant una lluita de poder personal amb els nostres fills. Una bona estratègia és fer constar la regla d’una forma impersonal. Per exemple: ‘Són les 8, hora de ficar-se al llit’ i li ensenyes el rellotge. En aquest cas el nen pot disgustar-se amb el rellotge, però no amb el pare o mare. La norma no prové d’ell/a. Quan preveiem que costarà aturar l’activitat que estan fer, pot anar bé avisar amb antelació: ‘en cinc minuts hem d’apagar la tele’.

Explica el perquè.

Quan un infant entén el motiu d’una regla com una forma de prevenir situacions perilloses per a si mateix i per a uns altres, se sentirà més animat a obeir-la. D’aquesta manera, el millor quan s’aplica un límit, és explicar al nen perquè ha d’obeir. Entenent la raó, els nens poden desenvolupar empatia i valors interns de conducta o comportament. A més a més ajudem a crear la seva pròpia consciència. ‘No podem patinar per casa perquè molestem als veïns’.

Suggereix una alternativa.

Sempre que apliquis un límit al comportament d’un infant, intenta indicar una alternativa acceptable. Sonarà menys negatiu i el teu fill/a probablement se sentirà compensat/da. D’aquesta manera, pots dir: ‘aquest és el meu pintallavis i no és per pintar. Aquí tens un llapis i paper per pintar’. En oferir-li alternatives, li estàs ensenyant que els seus sentiments i desitjos són acceptables. Tot i que ha de canviar una mica la forma.

Fermesa en el compliment.

Una regla puntual és essencial per a una efectiva posada en pràctica del límit educatiu. Una rutina flexible (ficar-se al llit a les 8 una nit, a quarts de 10 la propera, i a les 9 una altra nit) convida a una resistència vers la norma. Es torna impossible de complir. Les rutines i regles importants en la família haurien de ser efectives dia rere dia, encara que estiguis cansat o indisposat. Si dónes al infant l’oportunitat de donar tombs a les seves regles, segurament també intentarà resistir’s-hi.

Desaprova la conducta, no al infant.

Deixa clar als teus fills que la teva desaprovació està relacionada amb el seu comportament i no va directament cap a ells. Abans de dir ‘que mentider ets’, hauríem de dir ‘no està be dir mentides’ (desaprovació de la conducta).

Controla les emocions.

Els investigadors assenyalen que quan els pares estan molt estressats i castiguen més seriosament. També són més propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els seus fills. Hi ha èpoques en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després preguntar amb tranquil·litat, ‘que ha passat aquí?’.

Amb uns límits educatius respectuosos, que tinguin en compte les necessitats de l’infant, les normes s’interioritzaran amb més facilitat, ja que la motivació per fer ‘les coses ben fetes’ augmentarà.

 

Olga Armengol, Psicòloga.

Els Límits Educatius. Per què calen?

Els Límits Educatius. Per què calen?

Haver de limitar la conducta dels infants no sempre ve de gust. Cal posar límits? Per què serveix posar límits als infants?

En moments d’incertesa i por a tots i totes ens agrada tenir una guia, poder intuir que hem de fer o per on podem tirar. En la infància, quan la personeta està en construcció, les emocions s’estan aprenent a gestionar, i les primeres frustracions es fan insuportables, uns límits coherents donen seguretat.

Un camí, una guia.

A l’hora de posar límits, i d’educar, tots i totes tenim uns coneixements previs: la manera com ens han educat a nosaltres mateixos.

 

Ara be, ens serveixen? Els comprem al 100%? O ens qüestionem de quina manera poder-los millorar?

La tasca d’educar la d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge.

Entren en joc els nostres fantasmes del passat, amb la nostra paternitat o maternitat ideal. Ens trobem amb la sensació de ser equilibristes caminant per una corda que oscil·la entre la permissivitat i l’autoritarisme, ser massa sobreprotector/a o ser un dictador/a. Un llistat sense fi de situacions que ens fan estar decidint constantment: l’estona davant de la tele, la quantitat de llaminadures, etc.

Un/a adult/a que no aconsegueix posar un límit amb fermesa i certa flexibilitat, probablement s’enfrontarà amb un nen insatisfet, les demandes del qual aniran en augment. No per un intent de «manipular», ni molt menys. Els infants no manipulen perquè encara no tenen la capacitat de posar-se en la pell de l’altre per a manipular el que pensa o fa. Per tant ho fan seguint els seus desitjos. Però cal cedir als seus desitjos?  Els desitjos sempre satisfets impliquen la mort del desig. Per això quan un desig no aconsegueix satisfer-se, el nen pot continuar desitjant (motivant-se).

El desig és «el motor de la vida».

Doncs, quina és la funció dels límits? Un límit…

  • Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.
  • Ofereix un ambient segur i confiable en el que podrà jugar, explorar i aprendre.
  • Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, i també dóna ordre al seu món i genera seguretat.
  • Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.
  • Permet al nen l’oportunitat de pensar, i de prendre la iniciativa i buscar solucions.
  • Protegeix al nen/a de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.
  • Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.
  • Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

 

Els nens i nenes, des de petits, aprenen normes i valors tractant de assemblar-se als adults amb els qui interactuen. La primera forma d’aprenentatge és per identificació. Es tracta mes que de prohibir, d’oferir models identificatius. Ser els seus models, els seus guies.

Així com els pares i mares defineixen les normes i pautes dins de l’àmbit familiar, també introdueixen als nens en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència. Ensenyen a pensar i tenir criteri propi, es a dir, a empatitzar amb les necessitats alienes, a tenir valors…

 

La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge per ambdues bandes.

Olga Armengol, Psicòloga.

El Referèndum i els Infants

EL REFERÈNDUM I ELS INFANTS

Com ho viuen els més petits?

Els nens i nenes viuen aquesta realitat igual que nosaltres, però des de la seva pròpia alçada. El seu propi punt de vista. A mode d'exemple, heu provat mai d'ajupir-vos al seu nivell quan heu estat al mig d'un concert o manifestació? Com us heu sentit? La mateixa realitat, viscuda des de la seva perspectiva, pot ser molt més angoixant i desconcertant.

Tots i totes els nens i les nenes son diferents, i depenent de la seva edat, del seu temperament, el nivell maduratiu, la quantitat d'informació rebuda, o les reaccions que han percebut es creen un mapa mental del que està passant al seu voltant.

Els més petits, tot i ser observadors de la realitat, probablement la puguin viure com un joc. Si ens fixem en pel·lícules com La vita è bella, o The Pursuit of Happyness, podem veure com una mateixa realitat, per difícil que sigui, pot ser viscuda com una divertida aventura als ulls d'un infant.

Quan ja son més grans, sovint a partir dels 5 anys, comencen a fer-se preguntes i volen respostes. Poden entendre, o no, la realitat que veuen, però sovint no avaluen el seu abast ni conseqüències. Això els pot provocar por, ansietat i desconcert.

Sols amb el fet d'oferir un espai on preguntar, ja aconseguirem que disminueixi el seu nivell d'ansietat.

Hem de transmetre missatges clars, amb paraules que entenguin, i poder posar-nos al seu lloc a l'hora de respondre'ls aquestes preguntes. Ja tenen adquirits valors com la solidaritat i l'empatia, i els poden estar espantant o desconcertant les imatges de violència i d'adults ferits física i emocionalment.

Com hauríem d'actuar?

Sovint ens debatem entre la ambivalència de sobreexposar als nens a aquesta realitat, o amagar-los-hi intentant protegir-los.

Els nens i nenes estan exposats als mitjans de comunicació, observen constantment als adults que els envoltem, i necessiten una resposta a les seves preguntes.

Al igual que en altres temàtiques com la mort o les separacions, hem de poder tractar el tema amb naturalitat, i sense restar-li importància. Un infant que pregunta ens està mostrant que necessita respostes, i les hi hem de donar. Amb un llenguatge que pugui entendre, i procurant sempre i en primer lloc la seva protecció i benestar.

Però un infant que no pregunta probablement també les necessiti. Hem d'estar atents al seu estat anímic, als seus jocs, i oferir un espai per els dubtes i esclariments que pugui necessitar. Davant de determinades imatges i situacions, la passivitat i indiferència ens ha de alarmar de que quelcom no s'està processant bé. Alguna reacció emocional natural està quedant amagada. Estar atents i/o acompanyar els seus jocs espontanis, o oferir material plàstic i animar-los a expressar com se senten pot ajudar a connectar-los amb les seves pors i preguntes. Com en una bona recepta de cuina, l'equilibri dels ingredients és essencial.

Els més petits ens poden sorprendre amb moltes preguntes que volen una resposta. "Què vol dir Independència?". "Els policies peguen i són dolents?". "Per què aquesta senyora de la foto te sang a la cara?"... Seria bo poder-los-hi contestar i exemplificar en un llenguatge que entenguin, posant l'accent en la seva protecció emocional i la seva escala de valors.

Les respostes haurien de ser adequades a l'edat del nen o nena, al seu nivell maduratiu, i a les seves reaccions, i sense excedir-nos en detalls irrellevants per ells o que no puguin entendre.

RESPOSTES CLARES, SENZILLES I ADEQUADES AL SEU LLENGUATGE I EDAT

Tot i això, els adults no tenim respostes per tot, i també podem contestar "no ho se", "jo també m'ho pregunto", o "jo tampoc ho entenc". El missatge més valuós per ells i elles serà el que provingui de la nostra pròpia actitud, i de com entomem nosaltres la situació.
També els pot ajudar molt el fet de posar nom a les sensacions i les emocions que senten. Ajudant a identificar sentiments estem ajudant a gestionar-los. Tots son vàlids, tant si ens fan sentir bé com si ens fan sentir malament, i tots ells tenen un nom i es poden expressar. Si costa identificar-los podeu fer ús de l'Emocionari, un diccionari d'emocions, disponible a les biblioteques i llibreries, ideat amb aquest fi.

Olga Armengol Vazquez
Psicòloga Col. 13744

Article publicat a:

Revista del Moviment de Renovació Pedagògica
Diari de l'Educació

La gelosia. Germanet/a a la vista!

La gelosia. Germanet/a a la vista!

Els gels son un estat afectiu, que en els nens i nenes, es caracteritza per la por de perdre, o veure reduït, l'afecte dels seus progenitors, fonamentalment de la mare, a causa del naixement d'un nou germà a qui s'haurà de dedicar molt de temps durant els primers mesos de la seva vida. Alguns experts opinen que els sentiments de gelosia que es produeixen de forma natural al néixer un germà, formen part d'una etapa normal i necessària en el desenvolupament evolutiu, que ajuda als nens a madurar. Tot i això hi ha coses que els pares i mares podem fer per a ajudar a superar-los, i evitar que s'agreugin.

zhlia_11
issue16sibling

Els pares hem de preparar els nens per a l'arribada del nadó, fomentant sobretot la seva autoestima i fent-li partícip de tot el relacionat amb l'arribada del nou membre de la família. En definitiva, els pares hem d'actuar amb afecte, però amb fermesa i sense perdre de vista els nostres criteris educatius. Si, durant aquesta etapa de gelosia, els pares segueixen dedicant el mateix temps al seu fill gran, i oferint-li el mateix afecte i afecte que li demostraven abans de néixer el nadó, aquests  sentiments  acaben per desaparèixer.

 

Alguns consells per prevenir l'agreujament de la gelosia entre germans

És molt difícil deixar de ser el sol per ser una estrella més en l'univers de la casa familiar, però hi ha algunes pautes que hem de tenir en compte per minimitzar en els fills grans els efectes de l'arribada d'un nou membre a la família:

Ajudar a entendre que tindrà un germanet/a. És recomanable que uns mesos abans que neixi el nadó abonem el terreny i preparem al germà o germana gran per al naixement. Al igual que els pares i mares ens anem mentalitzant progressivament durant els 9 mesos de gestació, els germanets també ho poden fer. Incloure un espai mental per al nadó que vindrà, amb positivitat, i il·lusió, i permetent l'expressió de les emocions que tot plegat els hi generi. Tot i això no hem d'oblidar l'edat del/la gran, i recordar que les necessitats d'afecte, cura i protecció continuen estant-hi sobretot si tenen entre 0 i 4 anys.

Procura anticipar els canvis. Si es preveuen canvis d'habitació, és millor fer-los abans del naixement. Així, evitarem que el nostre fill pensi que l'arribada del nadó el va desplaçar i li treu del seu lloc.

Mantingues la seva rutina. Quan s'aproximi el part, no hem de canviar les rutines diàries de l'infant (hora de dinar, lavabo i dormir), tot i que s'hagi de marxar a casa dels avis o d'altres familiars. Sempre que sigui possible, és preferible que passi aquest moment a casa seva, envoltat dels seus joguines i de tot allò que li dóna seguretat.

Evita altres canvis temporalment. No és recomanable ajuntar la crisi de l'arribada d'un germà amb altres canvis importants, com d'ingrés a la escola infantil o un canvi de domicili. Tot i això, si hi ha canvis evolutius per als que creieu que ja està preparat/da (treure bolquer, o anar a dormir al seu llitet), i l'infant ho demana o accepta, podeu provar-ho.

Estimar el doble es possible! Sovint ens qüestionem, quan tenim un sol fill, si és possible estimar tant a un altre. Ho es, i ho podem fer amb naturalitat. Pot continuar havent-hi un temps de qualitat compartit, ple d'afecte i amor quan, per exemple, estiguis alletant al nadó. Es important poder tenir present al germà o germana gran en tot moment, inclús quan sembli que no necessiti atenció. Si rep atenció i amor incondicional, probablement no necessiti reclamar-ne més.

tumblr_nh9e64nDte1rse58po2_1280
תינוק-חדש-מגיע-הביתה
older-child-with-baby

Contes per als infants:

En ocasions resulta útil comptar amb material de lectura, i dibuixos ben bonics, per poder ajudar a simbolitzar què representa l'arribada d'un nadó a casa. També permet identificar els sentiments que això provoca en els nens, i estableix un espai íntim de lectura i afecte amb la mare o el pare. Es important però confiar en el nostre propi criteri per orientar al nen/a i explicar-li-ho, i no abusar massa dels contes per a fer-ho. Encara que esperi un germanet o germaneta te dret a poder seguir llegint la caputxeta.

- https://www.demicasaalmundo.com/blog/11-libros-para-preparar-la-llegada-de-un-hermanito/

- http://www.crecerfeliz.es/Ninos/Desarrollo-y-aprendizaje/Cuentos-sobre-los-celos-entre-hermanos

- http://www.clubpequeslectores.com/2015/03/21-libros-infantiles-celos-rivalidad-hermanos.html

 

Lectures per mares i pares:

Aquestes son algunes lectures que tracten molt bé el tema.

- El segundo hijo. M. Zweiback.

- Celos y rivalidad entre hermanos. Jesus Jarque.

- Hermanos, no rivales. Adele Faber.

- Niños Celosos. Nessia Laniado.

 

 

Olga Armengol, Psicòloga Sanitària

636234258

 

Quan demanar hora al psicòleg o psicòloga infantil?

Quan demanar hora al psicòleg o psicòloga infantil?

Generalment pensem en la infància com en un moment feliç, ple, divertit, lliure de les preocupacions i dels problemes de la vida adulta. Costa imaginar que en aquesta etapa tan especial de la vida hi puguin haver dificultats, tot i que ens costi d’entendre, els nens i nenes també poden tenir problemes, complicacions, angoixes, pors, poden patir i passar-ho malament. Des de bloquejos emocionals en determinades etapes de canvi evolutiu, com a l'hora de deixar els bolquers, o de canvis de l'entorn, com l'arribada d'un germanet o germaneta.

Tot i això no deixen de ser nens, amb la fragilitat i la innocència que també caracteritza la infància, i moltes vegades encara no poden identificar què senten ni saber-ne el perquè. Moltes vegades aquesta immaduresa els fa expressar-ho, de manera inconscient, a traves de la conducta i/o el cos. Explosions de mal geni, insomni, enuresi (fer-se pipi), oposicionisme, o estat d’ànim decaigut poden ser normals si es donen de manera esporàdica o dins d’un context que ho pugui explicar, però poden ser una senyal d’alarma quan es repeteixen massa o amb intensitat.

Les consultes a la psicòloga infantil poden ajudar a entendre què li passa al nostre fill o filla, i poden tenir enquadraments ben diversos en cada cas: consultes aïllades, assessorament familiar, consultes terapèutiques, psicoteràpies...

En les exploracions, que es realitzen a l’inici, es realitzen unes visites per poder conèixer millor la realitat del nen o nena i la família. Les exploracions poden constar d’entrevistes, tests projectius o hores de joc. Un cop finalitzada l’exploració s’acorda el tractament o psicoteràpia. 

 

 

 

 

 

 

La psicoteràpia es el tractament d'aspectes psicològics i emocionals. La psicoteràpia en psicologia infantil és realitza de diferent manera que amb adults, ja que el llenguatge infantil és diferent a l’adult. En els nens i nenes s’entén el joc com una forma d’expressió equiparable a la del llenguatge verbal en els adults. S’ofereixen eines per tal de potenciar la seva comunicació, mitjançant el simbolisme i la conceptualització. Seria una activitat similar a la de somiar, però que ens permet l’observació directa. Al oferir-li al nen la possibilitat de jugar en un context particular, amb un enquadrament donat, que inclou espai, temps, explicitació de rols i finalitat es crea un espai únic que el permet obrir-se a l’expressió.

Olga Armengol, Psicòloga Sanitària.

Obrir whatsapp
1
Et puc ajudar?
Hola! En què et puc ajudar?